Amb moltes dificultats derivades dels problemes de tresoreria que s’arrosseguen des de fa una pila d’anys, vinculats al desastrós sistema de finançament autonòmic i al “macrodeute” espanyol, ja s’ha posat en marxa, per a treballar intensament, el nou govern català. L’executiu Puigdemont, i en general tot el país català, té davant seu un repte gegantí per tal d’aconseguir, amb el màxim consens i cohesió social possible, els seus objectius de consolidar la llibertat nacional i la justícia social per poder avançar, decididament, cap a una sobirania plena dintre de la interdependència europeu, que impliqui una desconnexió efectiva amb les polítiques autoritàries corruptes i antiquades de l’Estat espanyol.
No hi ha dubte que el primer gran desafiament d’aquest govern -sensible, social i ferm- de l’anomenada “preindependència” és poder tirar endavant uns pressupostos, que com molt bé va definir el vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueres, seran injustos, difícils i complicadíssims. Els comptes de Catalunya són un drama en majúscules, atès que l’executiu català no recapta els impostos (els que recapte no arriben a ser ni la xocolata del lloro). I en aquest punt hem de tornar a insistir, encara que es puguem fer pesats, que el dèficit fiscal anual de Catalunya, des de l’any 1986 (abans no existeixen estadístiques) és de 16.500 milions d’euros. Fixem-nos per un moment, independentment de la ideologia de cadascú, que amb aquesta xifra considerable podríem fer front a molts desequilibris i patiments que actualment té Catalunya. La societat catalana, malgrat la crisi estructural europea i internacional, genera molts recursos, però el nostre Parlament i el nostre govern no els tenen; any rere any, aquests “calerons” marxen cap a la capital de l’altiplà castellà, per desprès retornar cap a casa nostra, tard i molt minvats . A banda d’aquest problema greu de no poder disposar dels nostres propis recursos, el govern i la nació catalana tenen davant seu un altre repte gegantí : una estratègia de manipulació, control orwelià i animadversió general per part del govern espanyol i tota la seva superestructura mediàtica i econòmica. En aquestes alçades de la pel•lícula tothom hauria/ha d’entendre que si volem un país nou, més lliure i amb justícia redistributiva, no podem, en cap moment, deixar sol el nostre govern que ens ha de conduir cap a un estat independent. També hem d’entendre, a causa de les característiques colossals del repte, que hem de deixar un gran marge de maniobra a un executiu excepcional confeccionat per a una època excepcional.
