El passat 24 de febrer, Pedro Sànchez, a Catalunya Nord – en el marc incomparable de dues poblacions encisadores com són Cotlliure i Argelers- va portar a terme un acte de veritable hipocresia i incoherència política. En aquestes dues històriques poblacions dels Pirineus Orientals -i unes hores abans a l'Occitana, a la població de Montauban- va intentar retre homenatge als exiliats i represaliats repúblicans del franquisme,sense tenir en compte que ell, i el seu govern, s’ha vist obligat a convocar eleccions anticipades per “no mullar-se”, políticament parlant i per por al populisme dretà, el reaccionarisme i el neofeixisme monàrquic espanyol; tot sabent que actualment a l'Estat Espanyol existeixen presos i exiliats polítics.
Al meu entendre, és molt lloable fer homenatges a Azaña o Antonio Machado, però abans caldria solucionar els greus problemes domèstics de Catalunya i l 'Estat espanyol i deixar de retre vassallatge polític als valors monàrquics, antisocials i neofeanquistes representats per la monarquia espanyola i la bandera rojigualda. No hi ha dubte que a 2019 el contenciós català ja és ja clarament una qüestió Europea, que la seva solució passa per Europa -no l’Europa actual de Juncker i Tajani- a través d'una civilitzada mediació per tal de permetre votar de debò al poble de Catalunya; és a dir, que Catalunya pugui exercir em seu inalienable dret a l'autodeterminació. Cal tenir molt present que els models econòmics i socials català i castellano/espanyol són molts diferrents : Catalunya és una societat/economia inclusiva, per contra, el model castellano/espanyol és el d’una economia extractiva .
En síntesi, el veritable diàleg, la veritable sortida d’aquest atzucac és asseure’s en una taula, parlar i discutir les hores i dies que facin falta i, mitjançant la mediació eyropea i internacional, trobar la millor fórmula possible perquè Catalaunya pugui decidir el seu esdevenidor col•lectiu
