Així de contundent i amenaçador va ser l’expert en tauromàquia que entrevistaven a un canal colombià a Santiago de Cali.
La cosa va anar així:
Em citen a un hotel a mitjans d’abril del 2011 per ser entrevistat en un programa d’un canal de Colòmbia. L’entrevista me la fan en clau de politòleg (alguna altra havia caigut a la TV i la ràdio com a músic) però en aquest cas tocava parlar de política, i a mi m’encanta. Segons semblava, l’entrevista havia de ser sobre la crisi a Europa, sobre si és bon moment pels colombians de buscar-hi un futur i sobre la globalització.
El que va passar, però, és que tot es va tergiversar ràpidament: quan vaig arribar al luxós Hotel Spiwak (potser no ho era tant de luxós, però els contrastos tan grans del país a vegades et distorcionen la realitat), em vaig esperar assegut darrera la càmera. El presentador estava entrevistant un home de Salamanca, crec recordar, que era biòleg i expert en tauromàquia. Mentre escoltava, els ulls se’m posaven com unes taronges. El senyor aquell estava explicant que, segons els seus estudis, el toro no pateix dolor: concretament, afirmava que la raça del ‘toro español’ és resistent al dolor. També deia que l’animal no patia estrès al sortir a la plaça ja que s’hi acostumava als 2 o 3 minuts i es feia seu el terreny. Finalment, deia que les corrides havien de seguir celebrant-se perquè sinó la raça del toro ‘epañó’ acabaria extingint-se.
L’entrevista era gravada i tocava canviar la cinta de la càmera. En aquell moment de descans, el presentador es dirigí a mi, em saludà i va dir: ‘Mire, doctor, aquí tiene un paisano suyo, de Barcelona’.
Jo amb allò de ‘paisano’ ja vaig arrufar el nas. Va seguir: ‘Pero creo que en Catalunya ya no hay toros, ¿cierto?’. Jo que m’havia estat contenint amb força, no vaig poder més i vaig deixar anar un: ‘tenemos esa suerte’.
En dir això, l’individu de l’Espanya profunda es girà cap a mi i em digué: ‘ahora que ganó el PP, os impondremos otra vez los toros en Catalunya’. Vaig respondre ràpid: ‘Posiblemente, hasta que no tengamos nuestro propio Estado poco podremos hacer’.
Aquestes van ser les paraules que vaig pronunciar, amb un to calmat, però que van despertar al toro espanyol que l’home portava dins (mai millor dit, la veritat). ‘¡Basta!’ va cridar. Es va aixecar d’una revolada i, traient-se el micro de l’americana amb ràbia i llançant-lo contra la taula amb fúria, digué amb els ulls injectats en sang: ‘Basta, no voy a tolerar esto, i menos en el extranjero, no hay mas entrevista’. I marxà amb pas decidit, no abans, però, d’haver-se girat als pocs segons i dir-me apuntant-me amb el dit: ‘Tú tienes sangre española!’.
Em vaig quedar atònit. El presentador no sabia quina cara posar. Hi hagué uns minuts de silenci molt tensos. Jo em vaig disculpar i vaig al·legar que no m’esperava una reacció així, tot i que, d’altra banda, vaig evidenciar que era una reacció típica espanyola davant el fet identitari català.
Llavors… va començar l’entrevista. Una de les més dures que he patit mai. El presentador no actua com a tal, sinó que es posiciona clarament… i ja veureu cap a on…
‘Y España dónde queda?’ Podria ser el resum de les seves preguntes. La segona part la penjaré ben aviat!
