Tres efectes de la crisi que són causa de més crisi

No diré res que no se sàpiga, però vull assenyalar tres qüestions de caire molt divers, de diferent mena i intensitat, que crec que són preocupants i que generaran molts efectes negatius per a la nostra economia. Clar que no són els únics, ni segur que són els més importants, però per la capacitat que tenen d’arrossegament, d’irradiar els seus resultats i d’incidir amb molts d’altres sectors, crec que val la pena comentar-los.
La primera és la pèrdua de la cultura industrial (m’hi referiré a bastament en un altre article), amb totes les conseqüències que se’n deriven. Hem tingut la darrera prova amb el recent anunci de Piaggio, propietària de la marca Derby, de deslocalitzar la producció de motocicletes de la marca a Itàlia, deixant per a la planta catalana la simple fabricació de components…de moment. Perdre una producció d’aquestes característiques implica perdre la recerca, la innovació, el coneixement, el disseny…és a dir, les activitats que donen valor afegit a una empresa i consoliden la seva competitivitat. I a sobre, el Govern content per haver mantingut l’activitat de la planta. Òbviament, mantenir els llocs de treball és un aspecte positiu de la història, però la part negativa pesa molt més: per quant temps es mantindrà l’activitat, essent secundària com és i depenent de l’evolució de la casa matriu? Compensa perdre l’experiència de l’empresa i el seu “saber fer” a canvi d’activitats de baix valor afegit? Compensa perdre la ma d’obra qualificada (enginyers, etc.) i una activitat que feia de motor de moltes d’altres a una que farà de remolc del que passi a Itàlia?
La segona, de caire molt diferent com he dit al començament, són els efectes que provocarà la massiva tornada a casa de joves emancipats els darrers anys, per obra i ventura d’un mercat de treball en expansió, que ja no hi és, i d’uns ajuts i una sensibilitat pública envers aquesta problemàtica, que tampoc. Tornen a casa perquè no tenen feina ni perspectives, perquè tenen dificultat per cobrar regularment les nòmines, perquè se’ls acaba l’atur o simplement perquè els han rebaixat el sou de tal manera que la seva vida independent és inviable. El retorn a casa dels pares, que segons com es miri i veien com van les coses, emocionalment pot ser un fet fins i tot positiu, a nivell d’impacte econòmic no deixa de ser bastant preocupant. A menys llars obertes, menys despesa en parament de la llar, en subministraments energètics, en alimentació, en activitat d’industrials i professionals, en electrodomèstics…si bé és cert que es traslladarà part d’aquesta despesa cap a activitats d’oci i d’altres, que aporten ben poc com a factors dinamitzadors i d’arrossegament al conjunt de la nostra economia.
I la tercera és la contínua sagnia de tancaments de comerços de petita i mitjana dimensió, que en la majoria dels casos provoquen un aprimament del canal de comercialització natural de molts productes i serveis d’empreses de casa nostra. Tancant aquests canals, indirectament estem tancant les portes a la viabilitat de moltes empreses industrials i de serveis i estem posant en greu perill la pervivència, en condicions competitives, de la resta de comerç d’aquestes característiques. Contràriament al que pensen molts comerciants, com menys botigues obertes hi hagi en una zona, menys negoci.
Totes tres qüestions haurien de merèixer més atenció de l’administració i mesures de suport. I ara algú dirà que com moltes d’altres. I segur que és així i que a tot arreu no s’hi arriba. Però si no som capaços de destriar l’important de l’urgent, ens trobarem que mai podrem donar el tomb a la situació actual. Si no tenim una visió a mitjà i llarg termini seguirem gastant-nos molts diners a posar pedaços a coses inútils i pocs a arreglar qüestions estructurals de futur.