Crec que som molts els catalans que aquests dies hem tingut torticoli aguda de tant mirar els balcons i finestres de les ciutats i pobles que el fruït del nostre esdevenir ens feia creuar. Una activitat que s’ha convertit en una petita obsessió per esbrinar si la gent havia reaccionat o no al seguit d’esdeveniments succeïts durant aquestes dues últimes setmanes. Tot i així, aquest mal de coll com a conseqüència directa de tant forçar la vista cap amunt, desapareixia cada cop que veiem que algun compatriota havia penjat la seva senyera o la seva estelada.
Una profunda sensació de benestar m’envaeix quan les veig. I les he anat comptant amb un somrís als llavis. Divisant cada repeu o represa, cada persiana aixecada i cada terrassa. Fins i tot sentir-me orgullós de tots aquells que han reaccionat posant la nostra bandera davant d’aquells (realment molt pocs) que n’han posat una d’espanyola, amb una clara intenció de provocar.
El millor és començar a comptar: ‘mira, la setena del carrer, no no! La vuitena allà dalt hi ha una altra’. I reflexiones i te n’adones que encara té més sentit que la teva estelada segueixi penjant del balcó.
I mentre les poques espanyoles van desapareixent, fins i tot també de les botigues de souvenirs, les estelades i senyeres es mantenen, voleiant al vent.
Dic això de les banderes (com podia citar la manifestació del 10-J, l’enquesta de La Vanguardia, les consultes o les reaccions que es plasmen a la Xarxa) per explicar que és molt curiós observar com el poble té clar el seu full de ruta (l’autodeterminació) a seguir i els polítics i els partits no. I fixeu-vos que el mot ‘poble’ té implícita una connotació molt més heterogènia, diversa i plural que els partits que tenim a Catalunya.
No debades me’n recordo d’una teoria ben senzilla sobre comportament polític que intenta explicar la baixa participació com a conseqüència d’un electorat abstencionista no per desinterès sinó per cabreig o cinisme. La teoria explica que avui dia existeix una separació molt gran entre societat i partits. Així com a finals dels 70 i 80 tindríem l’esquema de la figura 1, avui dia ens trobem amb la figura dos: una separació de partits i societat tant en interessos com en la idea que els partits són una maquinària feta només per governar i tenir poder, vistos amb desconfiança i fins i tot rebuig.
L’intent d’unificar totes les forces polítiques dut a terme per Joan Laporta, López Tena i Uriel Bertran era intentar plasmar aquest full de ruta comú del poble i que cada vegada és més present a tot el conjunt de la societat catalana (molt i molt diversa).
Aquest dijous marxo a Argentina a fer un voluntariat. Hi vaig 5 mesos i mig (aquest serà el blog on explicaré les peripècies d’aquesta aventura), i puc dir que marxo trist. Tan il·lusionat que estava amb tot el que havia passat, amb el ressorgir d’una societat que per fi està unida, amb l’empenta i esforç que hem demostrat tots plegats… i ja m’he destrempat al veure que la classe política catalana no és capaç d’estar a l’altura, entendre què és el que volen els electors i pactar una candidatura comú.
Durant les eleccions catalanes estaré a 12 hores de bus de l’ambaixada per poder votar. Tenia clar que si hi havia una candidatura unitària pagaria els tiquets d’anada i tornada per poder exercir el meu dret a vot. Pensava passar-me 24 hores de bus en un sol dia per donar el meu vot a la independència de Catalunya.
Ara… m’he desencisat, i potser em quedaré aïllat i no voldré ni saber els resultats… en comptes d’alçar el cap, el baixaré moix i em tornarà la torticoli aguda, i aquest cop no tindré incentius per oblidar el dolor.
