Després del post inaugural del camarada Popota, avui és el torn de l’Urdin-Gorria, servidor de vostès i amb moltes ganes de seguir marcant de prop aquest repugnant inframón de les clavegueres mediàtiques. Godotis, Brunetes, Centrals Lecheras, Llets Nostres, Pelikans, Gols, Bañeres, Nolles, Arusos, Cuberos, Canuts, Perearnaus i Javis Mir. I un llarguíssim etcètera que ja tindrem ocasió de parlar-ne més endavant, que la temporada és llarga i dona per molt.
A RIval Petit, com sabeu, sempre tornem per la Diada, però cada any que passa arribem amb la temporada més avançada que mai. Gràcies a la voracitat sense límits d’aquest monstre de tres caps que conformen la FIfa, la Uefa i les seleccions nacionals, les pretemporades ja no són el que eren. Si fins fa poc només podíem presumir d’haver guanyat el Gamper a aquestes alçades de temporada, aquest any, en canvi, hem sobreviscut al virus fifa ha faltat molt poc per eradicar el virus Fifa i ja tenim dos títols al sarró. Les dues Supercopes, la d’Europa contra el Porto i la d’Espanya contra el Maligne.
Amb la Supercopa d’España a doble partit i pràcticament venint de la platja, tal com recordava el nostru diplomàtic president Sandrusku, el Barça aconseguia el seu primer títol de la temporada tot infringint una més que dolorosa derrota al Maligne i, sobretot, al ploramiques de Setúbal que comprovava impotent com tota la preparació estiuenca encaminada exclusivament a l’obtenció d’un dels títols menors de la temporada, s’estavellava un cop més contra el poc rodat equip d’en Guardiola i amb l’agreujant afegit d’haver dilapidat el poc prestigi que li quedava (si és que encara n’hi quedava) amb el testimoni impagable de milions de teleespectadors. L’episodi del dit a l’ull al Pitu Vilanova parla per si sol tot i l’esforç de la Central lechera en inventar-se provocacions diverses per mitigar-ne els efectes. A destacar també com han intentat silenciar les colpidores imatges d’el traductor portuguès impactant amb el peu sobre el cap d’un Cesc tombat sobre la gespa quan es rebolcava víctima de la criminal entrada del merengue Marcelo.
Amb la Supercopa d’Europa també aconseguíem dos rècords més: superar al Maligne com equip amb més títols oficials i superar al Milan com equip amb més títols europeus. Dos rècords o potser tres si considerem la indigestió que aquest nou hit culer provocava a una Brunete que pretenia no comptabilitzar els títols de copa de fires al·legant que no eren competicions organitzats per la Uefa. La Copa de Fires, organitzada per la Fifa i precursora de la Copa de la Uefa, són, òbviament, títols oficials reconeguts per tota l’Europa futbolística. El Madrid aún gana en títulos al Barça titulava la mujer barbuda el director de l’Ass el seu article d’opinió i quedava així de retratat: Con ocasión de la victoria del Barça ante el Oporto ha corrido mucho el error de que ya habría adelantado al Madrid en títulos oficiales. No es verdad. La cuenta que daría 74 al Barça se basa en un error: el de considerar como tales las tres Copas de Ferias que ganó.
Aquest trepidant començament de temporada + els partits de l’arroja + el començament de la lliga ja ens ha permès veure les noves estratègies de la Brunete. Si semblava que ja estava tot vist, doncs res de res, la Brunete és reorganitza i es reinventa cada dia que passa i és capaç de engegar noves campanyes per a seguir donant la tabarra. De moment sembla que es troben instal·lats en: 1) La diferencia solo es Messi i 2) Liga de mierda, liga de dos, duopolio, liga desequilibrada, liga bipolar, liga descompensada, etc.etc. I tot plegat amanit amb unes gotes de demagògia sobre els drets televisius del futbol i el canon de les ràdios. A les tertúlies ja no hi queden neutrals i la quota culer és ocupada per una sèrie d’elements la virtut dels quals es treure escuma per la boca amb els ulls fora de les òrbites quan parlen d’en Jan i d’en Johan.
Pel que fa la Brunete nostrada també hi ha novetats. En Pou (desconeixem els motius) ha deixat el tudormiràs i del seu substitut, Dani Sanabre, tan sols sabem que només és seguidor del Nàstic i això, benvolguts camarades culers, ja sabem el que significa. I si a sobre li falta temps per llançar-se als braços de personatges com el Bañeres i el Minguella, doncs…apaga y vamonós que dirien al país veí. Una Brunete nostrada, per cert, que segueix ignorant la condemna al Pacident Nunyes, que no sap res de la justícia brasilera, que no ens informa de temes molts greus com aquest i disposada al que faci falta perquè l’assemblea de compromissaris beneeixi la publicitat a la samarreta. Una proposta trampa on el que sembla que es pretén és evitar que pugui prosperar un futur referèndum sobre tota la massa de socis culers tal com contemplen els estatuts del club. De que prosperi la proposta sobre Qatar ja se n’ocuparan els Godotis i la seva maquinària de propaganda escampant el fals dilema de: o venem la samarreta o ens haurem de vendre el Messi.
Però que no ens embauquin amb la samarreta, dons no es tracta tant de si Qatar és una dictadura més o menys tolerant i flexible, que també, sinó de que que estem davant d’un contracte precipitat, poc transparent, que vulnera el codi ètic promulgat per la pròpia directiva i a sobre un pèssim negoci. Una samarreta immaculada venuda per 30 milions bruts anuals i no sabem quants de nets doncs res se’ns ha dit de les contrapartides, servituds i compromisos diversos amb Qatar Foundation o el que és el mateix, amb el Govern de Qatar, client, col·lega i amic del president Sandrusku Rosell. Col.lusió d’interessos i un greu perjudici pel Barça que d’haver posat la samarreta en venda de manera pública, transparent i sense presses, de ben segur n’hagués tret una quantitat molt superior. Que no se’ns digui que sense publicitat estem condemnats a ser un club petit doncs és una dada inqüestionable i objectiva que amb més de 100 anys d’història i sense publicitat hem estat capaços de ser el club més gran. Ara, amb uns ingressos extres nets que no arriben ni al 5% del pressupost s’ens planteja el vil xantatge de que, o l’assemblea ratifica l’acord amb Qatar o les conseqüències seran catastròfiques.
El que realment hauria de fer la directiva és plantejar-se molt seriosament la derogació d’aquest obsolet sistema de compromissaris, més propi del segle dinou que no pas d’un segle XXI on impera el 2.0 i les noves tecnologies. Quan vuitanta mil socis poden alliberar el seu seient mitjançant un parell de clics, es realment trist i patètic veure com un miler de socis escollits per sorteig voten o veten les grans decisions amb l’espectacular sistema de la ma alçada i el recompte visual de vots. Visca Bulgària!
A Rival Petit no ens agrada el president Sandrusku Rosell ni la directiva de la gent normal i, pel que fa al meu cas, porto més de 30 anys de soci i mai m’ha tocat ser compromissari. Així doncs, si un dia tinc la sort de se escollit, la primera proposta que portaré a l’assemblea serà la de modificar els estatuts en el sentit que cap soci que tingui relacions familiars o empresarials amb el president del Maligne es pugui presentar a les eleccions presidencials ni a les reeleccions. Que sigui un motiu d’incompatibilitat absoluta.
Si ets lector d’aquest post i, per casualitat soci compromissari, et demanem per favor et plantegis seriosament presentar aquesta proposta d’incompatibilitat.
A Rival Petit t’ho agrairem eternament.
Moltes gràcies.
