Temps era temps hi havia un cert orgull personal per la feina ben feta que amarava els afers diaris, fins i tot els més humils: des de cosir un botó a aixecar catedrals. Ara però, les coses han canviat molt. Es tendeix al “fast food”, al “fast good”, al “fast ferry” i al “fast el que sigui”, el cas és anar ben de pressa mentre aquesta ànsia ens fa perdre les formes; no parem compte en el com sinó en el quan.
A tall d’exemple us diré que, fa uns pocs anys, un mestre de primària em comentava que la tendència educativa era deixar que els xiquets escriguissin segons la seva personalitat. És a dir, no feien mostra gairebé mai. Es veu que els exercicis de caligrafia són absolutment coartants per a les seves tendres idiosincràcies. Resultat: en termes generals quan arriben a la ESO fan una lletra tan abominable (no ja per estètica, sinó per la impossibilitat de desxifrar-la) que els professors exigeixen la majoria de treballs en Word i els examens són tipus test (un guionet no es pot fer gaire malament ni volent). Afegiu-hi els missatges de text de mòbil i el poc interès per la lectura per a acabar-ho d’arrodonir.
Quan aquest jovent aterra a la Universitat més que escriure en alguna llengua coneguda fa gargots barreja de català (amb sort), castellà, anglès macarrònic, missatge de mòbil i tevetresenc.
Als estudiants de ciències sovint se’ls hi perdona (ves a saber perquè un herpetòleg pot fer faltes d’ortografia sense que li caigui la cara de vergonya) i als de lletres, també. O no s’entendria com s’ha encunyat aquesta nova parla (batejada pel filòleg, lingüista i escriptor Pau Vidal) que fan servir els mitjans: TV3, Catalunya Ràdio, RAC1, l’Avui, El Periódico, etc.
El tevetresenc és una ameba que s’empassa tot el que se li posa per davant. Els barbarismes, els calcs de les estructures sintàctiques castellanes, els falsos reflexius, la pèrdua de pronoms febles, les confusions de vocals típiques dels parlants orientals (únic dialecte existent a TV3) són els trets distintius de la bèstia.
El problema més greu és, al meu entendre, que aquests mitjans de comunicació són presos pel comú dels mortals (nosaltres els catalanets) com a model i, sovint amb tota la bona intenció i pensant que fem el que és correcte, els imitem. I la caguem.
De la mateixa manera que un artesà sap que no es pot fer bona feina sense els estris adequats i ben esmolats, ens pensem que els treballadors de la llengua (si us plau no ho agafeu per la part que crema) cuiden la seva eina principal, la font dels seus ingressos, el seu recurs vital. Però ens equivoquem.
Temps era temps es deia que TV3 era comparable a la BBC, paradigma en l’ús correcte de l’idioma. Temps era temps (però no tant temps) fer faltes d’ortografia era quelcom vergonyós en qualsevol camp i en qualsevol ofici, encara més si l’eina de treball era la llengua (periodistes, escriptors, locutors, presentadors, editors, redactors, correctors, etc.).
Malgrat tot, l’incansable picar pedra de gent com Màrius Serra (Verbàlia), Ramon Solsona (La paraula del dia) o Jordi Palou (Rodamots) entre d’altres, és com la vacuna, les vitamines o la medecina que, si no ens cura, retarda la infecció.
No oblideu prendre’n dues píndoles diàries (o dues-centes, no hi ha perill de sobredosi).
Meritxell Algueró
Tortosa (Terres de l’Ebre)
