La matinada de l’omnia sanctorum vaig caure d’un somni violent i em vaig despertar a mig pam de l’abisme posterior al llindar del matalàs. Tot jo estava cobert de runa onírica, restes d’una escenografia probablement induïda per la partida nocturna de play que havia jugat amb el meu fill el vespre anterior. Li devia.
Gràcies a l’apnea m’havia desvetllat i lliurat d’Orcus, mítica divinitat romana que habita a la terra dels difunts i que té com a missió divina castigar els morts que no han acomplert un compromís transcendent adquirit en vida. La convivència virtual amb Orcus mai és plaent: esquarterar i cremar sense treva a la llarga són activitats esgotadores.
En aquest somni de Tots Sants el malparit Orcus em perseguia furibund i incansable mentre jo escapava feixugament. Però per sort la brama es feia insuportable i just quan em cridava arran d’orella “Són presidencials, idiota!!!”, vaig poder escapar a la realitat no virtual i em desvetllí. No obstant això el crit del malparit Orcus oníric persistia i s’anava desplegant argumentalment i raonable davant dels meus ulls. Potser té raó el fantasma, vaig rumiar, i no ens adonem que darrera del decorat regional de les eleccions del 28 de novembre, darrera dels comicis autonòmics españols s’hi amaga alguna cosa d’importància, una peça clau que completarà el mapa del tresor de la llibertat . ¿I si per damunt dels partits i dels programes, de les revenges i les medalles, dels compromisos i eles desavinences hi ha la carta decisiva, el naip descarat que no cap a la màniga de cap dels partits polítics que concursen el 28-N ? ¿I si aquest naip és l’as de la presidència?
De fet fins no fa gaire sempre feiem curt de ciutadania quan el tema a tractar era la llibertat en majúscules. Avui en canvi sabem que la bona gent de Catalunya, els catalans i les catalanes, ja formen una majoria sòlida, un nucli decidit a afrontar el futur de la llibertat fins al seu final feliç. I al davant d’aquesta empenta popular evidentment s’hi ha de posar algú i aquest algú no pot ser altre que el President de Catalunya. Si alguna cosa no pot tornar a passar mai més és que les cames d’un President de Catalunya facin figa a l’hora de la veritat. I ni ha hagut moltes d’hores de la veritat en aquests decenis de transició passats i moltes honorables cames que han fet figa també, cames de tots els colors i figues de tots els paners.
Per això he decidit clavar-me la frase d’Orcus al front: Són presidencials, idiota!! Ho he fet com aquell que posa un post-it® al suro, un benvinguts a peu de porta, o el sóc del Barça de rajoleta a una paret del terrat. Són presidencials, idiota!! em guirà a l’hora d’interpretar, valorar i decidir quin és el millor candidat a mantenir-se ferm al capdavant d’un poble que ha dit prou i no es pot permetre el luxe de posar a la capçalera del seu projecte nacional de llibertat algú que a la primera de canvi s’amagarà sota d’una taula.
