Tolstoi també podria haver dit que totes les democràcies felices s’assemblen i les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera. La democràcia española és una democràcia feliç com tantes democràcies occidentals mentre que la democràcia catalana és infeliç i desgraciada d’una manera força particular. El malviure evident que provoca la democràcia catalana – paradoxalment és un malviure que s’accentua en els que més creuen en ella – és possible que tingui l’origen en el material plàstic amb que aquesta democràcia ha estat concebuda, pactada i aplicada. La nostra és una democràcia ortopèdica, un complement artificial a la manca d’empenta unitària per disposar d’un marc de llibertat propi per desenvolupar la nostra particular manera d’entendre el món. De fet estem parlant d’una pròtesi de magnituds considerables ja que el seu gruix no ens deixa veure el bosc ni la plana que hi ha a continuació de l’espessor. Aquesta democràcia de per broma és una mena de fal·lus de Troia sense rodes que ens han regalat els espanyols per fotre’ns. I sembla que ens hem acostumat a l’esquer: tornem a votar.
Plàstic
Com tot el que és de plàstic, a la democràcia catalana se li aprecien tant una manca de sensibilitat com d’uns principis sòlids i hom li detecta també un sobrant de tolerància i un excés de mentida i artifici. I això fa desgraciats als ciutadans de Catalunya que veuen que la seva democràcia serveix de ben poca cosa a l’hora de la veritat. Ni posant-la a tota màquina arribes al punt de destí i això no en base a proves de laboratori sinó demostrat a partir de vivències transcendentals, d’il·lusions compartides, d’esforços col·lectius que al capdavall s’han estavellat contra els murs impenetrables de la feliç democràcia española, de la happy Spain.
Per això, quan sembla evident que caldria regenerar la nostra democràcia catalana, donar-li el tremp de l’acer, clavar-la a terra i fer-la prevaldre a qualsevol avatar desfavorable, se senten arreu dels mitjans,prolífics com els bolets, clams salomònics que demanen més temps i menys urgència. Són les veus assenyades del prestigi intel·lectual i polític que reclamen un punt i final a la urgència que reclama el suposat chollo independentista. (Callen sobre la necessitat urgent de posar un tallafoc definitiu al chollo inveterat espanyolista). Aquests catalans amb discapacitats democràtiques diverses -com les que tenim tots els catalans a causa d’aquest règim colonial que ens regeix- ens estan dient que no somniem truites i ens empenyen al quietisme, al peix al cove i a un rebregat sobiranisme pragmàtic. És natural que en una democràcia de plàstic l’ús de l’èpica no interessi als conservadors, per nacionalistes que siguin, i que aquests ciutadans no tinguin cap pudor, en un moment delicat com el que vivim, de declarar-se públicament incapaços d’afrontar les rampes d’una realitat inapel·lable: de la feliç democràcia española, de l’España pagada de sí mateixa i del seu futur lingüístic imperial i esplendorós no en sortirà mai res que sigui bo per a la pobreta i dissortada democràcia catalana tolerada. Més evident no pot ser que per molts romaços que s’escriguin, d’ells només rebrem intolerància regulada i burla, intolerància regulada i burla democràtiques, això sí.
Ventafocs del seu sistema de valors, a Catalunya sempre li tocarà jugar el paper de vella glòria heroica del anys seixanta. Per ells, som bolets postindustrials. De moderns ja en són ells. I per això, després de les eleccions de plàstic, infeliços de nosaltres i guanyi qui guanyi, tindrem gachas manchegas per sopar.
__________________________________________________
* del tema Liverpool (Els amics de les arts)
