Un cop més, les preceptives esses per la República de Gràcia serveixen de pròleg per la crònica que, a mode de pedaç fins que el de la 13 estableixi la veritat dels fets, la redacció de RP secció àrea metropolitana de barcelona fa de la final de la Champions.
Sí amics, és cert. El Barça ho ha guanyat tot enguany. Ha estat una temporada absolutament insospitada, i inversament proporcional a les fites assolides per la política catalana en un any especialment nefast. Com insospitada ha estat la victòria del Barça a la Champions, després d’eliminar el Chelsea amb una coonjunció astral de les que fan època i de que ahir, quan el United va sortir al camp trinxant el plantejament blaugrana, un senyor anomenat Samuel Eto’o, única persona que ha estat capaç de marcar en dues finals de Champions amb la samarreta blaugrana -i en ambdues ocasions el gol U-, clàssic jugador denostat pels analfabets de la premsa esportiva -veure portades d’avui, m’hi jugo la tita de tots els companys de redacció que tots els mitjans obriran portades amb Messi-, posés el partit del revés amb un punxot marca de la casa.
Dia a dia, hora a hora, minut a minut, any a any, el que els científics anomenem cruyffisme avança. A poc a poc. Suau, suau. No fa ni un any que els que van alçar l’amic Joan a la presidència culé, els que juren en arameu contra el que anomenen la “politització” del Barça, van estar a punt de tombar la junta directiva amb una moció de censura marca de la casa contra un equip que havia estat sots-campió de lliga i havia estat eliminat de la Champions pel campió i el millor equip del món -per cert, amb un error descomunal del lateral que havien fet comprar per jugar al lloc del mític Oleguer que, segons ells, només jugava per llur ideologia, tot i que mai va cometre la indelicadesa de regalar gols a l’enemic com els que Zambrotta va regalar a Van Nistelrooy o Paul Scholes-. Res de nou. La temporada que ve hi ha eleccions, i final de Champions a ca’ls dolents, que es deixaran la camisa -amb l’aval de la Caixa- per mirar de passar dels vuitens de la Champions. Però el cruyffisme avança: amb la defensa depauperada, el Barça ha tombat un tros d’equip jugant a futbol a la manera tradicional: passant la pilota, desmarcant-se, i regatejant a les zones sensibles.
És feina de la direcció tècnica -en endavant, Sant Txiki- fer que la cosa segueixi pel bon camí, i prendre les decisions per tal que l’any que ve l’equip afronti amb garanties competitives la propera temporada. Un lateral esquerra, algú que jugui davant per la banda i un altre que jugui al mig capacitat per tornar la pilota enrera com ensenyà el mestre Patrasic i confirmà Larsson. Perquè el difícil no és arribar, sinó mantenir-se, com vam aprendre i seguirem aprenent cada cop que veiem el protegit del Grupo Godotis arrossegant-se amb la samarreta del Milan o Deco mirant els partits del Chelsea des de la graderia.
Apartat de consignes: Glory, glory ManUnited!
