BARÇA 1, INTER 0
Més Que Un Club s’ofega quan era a punt de passar l’Ebre en plena represa del camí de la Columna Durruti vers la capital de la Meseta Central, concepte geogràfic exacte i inequívoc recuperat per Guardiola que ha enervat els indígenes de la Meseta Central com mai des que el mateix Pep va recordar que Catalunya era un país i el català la nostra llengua. Res de greu, coses del no nacionalisme universal i cosmopolita, tant amant de norestes peninsulares i levantes i alhora tan refractari a la geografia i en general a la ciència, quan els són un inconvenient.
No és pas una casualitat que el nou Sant Jaume de les legions de Mordor sigui el seu màxim equivalent actual en el món de l’esport: José Mourinho, ‘Mou’ per als amics, és a dir, per als espanyols. Hi ha pocs dubtes que si Mourinho hagués nascut abans, hauria estat capaç ell tot-solet d’esclafar la Revolució dels Clavells o de procurar una transició a l’espanyola, que hauria estat el mateix. De la mateixa manera, hi ha pocs dubtes que la propera destinació d’un subjecte d’aquesta mena no pot ser altra que el Madrit, fase superior en l’escala de depravació obscurantista iniciada amb el Chelsea i seguida amb l’Inter. L’Inter, una mena d’Estrella de la Mort en l’univers futbolístic, l’altra cara de la veritat, l’inventor i abanderat del catenaccio, motiu pel qual un dia veurem els seus dirigents, jugadors i tècnics davant el Tribunal de La Haia i la seva afició en bloc deportada a l’estret de Bering. Per què no somiar?
La UEFA, la Gestapo de RuGALbaba, l’Ajuntament de Madrid 2016 i totes les branques del Movimiento Nacional des de la Casa Reial fins a Tomás Guasch passant per les mares de l’Opus que patien per la virginitat de les seves filles, reposen sobre els seus esfínters badats un cop esvaït el malson de la invasió de salvatges perifèrics. També descansa el sandronunyisme, inquiet davant la possibilitat d’una tercera Champions del Barça cruyffista contra el seu ídol Van Gaal. La immundícia reaccionària al complet respira alleujada.
Pel que fa als motius de l’eliminació, Al loro i que no los embauquen! Perquè l’única anàlisi amb la consegüent diagnosi que es pot fer des d’una òptica neoculer il•lustrada, moderna i avançada és aquesta: el FCB va caure víctima dels seus errors i de la seva negligència a l’hora de contrarrestar una estratègia previsible. A tot aquell culer que us parli dels àrbitres, del gol anul•lat, del gol il•legal de San Siro, de la criminalitat manifesta del joc de l’Inter, etc, li suggerireu, educadament això sí, que sol•liciti el carnet de l’Apañó, que és el més semblant que queda al Nunyisme tant enyorat per l’escòria tribunera. Tota queixa contra els àrbitres i tota visió derrotista serà escaientment denunciada com a contrarrevolucionària i sotmesa a judici sumaríssim per un tribunal amb menys manies que el constitucional espanyol.
La cagada fonamental va ser al primer partit, on després del 0-1 l’Inter hauria d’haver quedat com Mussolini penjat de cap per avall a Piazza Loreto, i no obstant això se’ls va permetre la remuntada amb dos errors infantils en defensa, propiciats en part per la innecessària persistència amb al defensa tan avançada. Al Camp Nou l’ambiciós i admirable plantejament inicial del mític 3-4-3 no va tenir continuïtat a l’hora d’imprimir una marxa més al partit i incomprensiblement Guardiola no es va decidir a desfer una saturació de mitjos defensius (Busquets-Touré-Keita) que des de l’expulsió del passarell Motta era a tota llum innecessària, atès que l’Inter semblaven els diputats catalans a Madrid, fins al punt que un desprendiment del travesser de la porteria hauria resultat en mort per desnucament dels deu jugadors. Avançada la segona part, alguns suspiràvem per un huracà que fes anar a petar el videomarcador del gol nord sobre l’àrea dels infames visitants, i Pep va prendre la decissió més semblant que era enviar-hi Gerard Piqué, recuperant un altre hit cruyffista dels temps del 3-4-3. Piqué va anotar un gol clavat al del 2-6 a Mordor que almenys va servir per estrényer els esfínters de la internacional feixista deu minuts més … però és evident que aquest Barça prescindeix de les forces telúriques i no funciona amb “espíritus de”, ni amb cap mena de supersitició premoderna, ja que aquestes alçades invocar l’esperit de Pichi seria un flagrant retrocés civilitzatori i un descens a les profunditats de la llarga nit nunyista, que ara de bell nou alça la seva sinistra figura a l’horitzó.
OLYMPIQUE DE LIÓ 0, BAYERN 3
Els alemanys es passegen per França com ja ho feien a la 2ª Guerra Mundial: amb la col•laboració entusiasta dels francesos, malgrat la molta cosmètica historicista al voltant del mite d’una Resistance que tots sabem que estava integrada per catalans. Així, el Bayern del no galàctic Robben esclafa la gavatxada a Lió deixant en evidència (encara més) el Madrid de la Décima en el Bernabeu i tota la massa acèfala de la meseta central. Van Gaal porta un equip a una final catorze anys després, cosa que ens dóna una idea de quina Champions ens hem deixat perdre tan tristament.
Signat: Jan Urban
