Tots els interessos dels ciutadans de Catalunya són europeus, més que no pas espanyols. Avui gràcies a la idea d’una federació continental europea els catalans alimentem amb diferents graus d’intensitat l’esperança de viure en llibertat sota un règim de justícia i ens estimula alhora la possibilitat imaginaria d’un benestar protegit de l’espoli. Això vol dir que per a ser catalans de ple dret haurem de deixar de ser espanyols sense que aquest canvi de nacionalitat comporti també haver de deixar de ser europeus. La ciutadania catalana comporta la ciutadania europea mentre que amb l’espanyola és incompatible. Aquesta impossibilitat ens ha obligat com a poble a perdre molt temps consensuant i en determinats moments de la història veure fondre’s moltes il•lusions personals, molts projectes nacionals i el sacrifici de moltes vides.
Per això, en la intimitat reflexiva i silent de cadascú no està de més imaginar que hi perdrem quan perdem l’espanyolitat, quin forats negres naixeran quan Catalunya deixi de ser una part d’Espanya per a esdevenir un país, o més exactament, què trobarem a faltar d’aquest ric món hispànic amb l’adveniment de la independència?
Són enyorables, la bandera rojigualda, els toros, el mazapán De la viuda, el himno nacional sin letra, la roja, la renfe, l’háblame en cristiano, la guardia civil, l’Uribarri…? Al marge d’aquesta nostàlgia irònica, és evident que hi ha llistats de possibles enyorances espanyoles serioses -culturals, polítiques i emocionals familiars sobretot- que farien ínfim el mosaic arquitectònic d’aquest gran monument metafòric i visitable de la muntanya de Montjuic de Barcelona, l’entranyable Poble Espanyol de l’Exposició Universal del 1929.
Posats en matèria val la pena citar ara l’altra gran enyorança catalana tant sovint mal interpretada i tant raonable a nivell econòmic, l’enyorança del Casal d’Aragó. Aquesta realitat territorial a la llarga substituirà satisfactòriament la part trista de l’adéu a Espanya.
Hola España
Pels espanyols, en especial pels de la seva capital, els catalans independents seguirem sent “els polacos” però de ben segur per a la majoria de nosaltres, ja alleujats de la pressió, ells passaran a ser un gran poble a respectar. Crec que no tindrem cap rubor en reconèixer la seva grandesa territorial i humana, la seva seriositat, la seva capacitat d’actualització cultural i tecnològica, el seu rigor tradicional funcionarial i moltes altres coses que fan de l’Espanya castellana un país europeu molt important, un país amb estrets vincles islàmics i iberoamericans, segurament més important que Catalunya no només a nivell quantitatiu. Farem bé de cultivar la seva germanor a tots els nivells, donant preferència a qualsevol relació i deixant clara la nostra disposició a col•laborar i endegar projectes en comú. Antecedents en aquest sentit n’hi ha de sobres. Potser quedi viu el tema del Real Madrid però poca cosa més ens encabritarà en condicions de veïnatge normals.
L’herència que ens haurà deixat el vassallatge retut durant els segles que van des del decret de nova planta farà la seva ruta natural. Unes coses se les endurà el vent, d’altres menys adequades al nostra tarannà ens les netejarem però n’hi haurà d’enriquidores que perduraran i fins i tot creixeran tant o més vigoroses que en la seva terra d’origen. Per exemple la llengua castellana, un gran patrimoni que podem compartir i rendibilitzar. Això sol ja és d’agrair de l’herència castellana atès que és una clau lingüística d’abast universal. I moltes altres coses que de manera desapassionada es poden subratllar.
Com en tantes situacions de la vida de les persones les coses terribles viscudes, els oprobis nacionals registrats, les covardies i els errors compartits, així com els beneficis múltiples, les proeses conjuntes o la cooperació seran endreçats o estimulats per unes bones relacions diplomàtiques allunyades del posat mesell i el peix al cove. Millor lubricant per l’imprescindible equilibri federatiu d’Europa impossible.
Pel que fa a les addiccions, haurem de començar per trobar una metadona que calmi els que s’enyorin dramàticament de Sálvame.
