RETALLAR NO ÉS MODERNITZAR

És evident, és obvi. Però vist com s’està expressant la majoria de l’opinió publicada oficial – i vist sobretot la presència aclaparadora en els mitjans de comunicació de tertulians interessats en abonar sense qüestionar les virtuts de la tisora com a única solució als mals de la nostra administració pública – val la pena recordar-ho.
 
En els darrers anys, un grup cada cop més nombrós de persones vinculades a la gestió pública, hem anat teoritzant i debatent, alguns de manera informal, d’altres de forma més ortodoxa, la necessària modernització de l’administració i la seva adaptació als nous requeriments i necessitats de la nostra societat. Molt abans de l’arribada de l’actual crisi.
 
Havíem arribat a la conclusió que, per tal de mantenir la capacitat d’incidència de la cosa pública en resoldre els punts crítics i les febleses d’una societat que fonamenta el desenvolupament en un creixement continu i insostenible, era imprescindible reformar l’administració, fer-la més àgil, més eficient i, sobretot, més transparent. Modernitzar-la per fer-la més forta i més efectiva, aprimant les contradiccions burocràtiques i la pesada llosa d’una legislació basada encara en el concepte d’administració de finals del dinou.
 
De fet, i potser a manca de més aprofundiment en la reflexió, aquest camí ja  s’ha iniciat a casa nostra. Arrossegats, en part, pel nou corrent simplificador de l’administració que fa temps que bufa a Europa, i, malauradament també, per les tesis neolliberals que, més que bufar esventeguen el vell continent, el nostre país ja ha marcat les primeres passes de les reformes legals orientades a fer una administració que, tot i preservant la seguretat jurídica dels seus administrats, ofereixi més facilitats que traves en el desenvolupament de l’activitat econòmica dels particulars.
 
Ara però, aquest procés sembla estar en perill. Tot fa pensar que guanya molt pes la teoria que diu que la única via de canvi que es pot aplicar a l’administració és la de la retallada, perquè, com bé s’encarreguen de corroborar un bon exèrcit d’opinadors que donen per bona l’evolució i la situació actual de la fiscalitat del nostre país, del que es tracta és de reduir despeses, ja que d’ingressos no n’hi pot haver més. I passen per alt, com no pot ser d’altra manera, que aquestes mateixes tesis neolliberals són les que a partir de mitjans dels noranta van reduir de forma dràstica a la majoria de països occidentals la contribució fiscal de les grans rendes en el conjunt dels ingressos públics, amb el pretext d’alliberar capital per generar més riquesa. I obvien que, al marge de la crisi mundial, aquesta és una de les causes dels baixos ingressos de les administracions en moments de vaques flaques per la incombustible classe mitjana. El capital alliberat progressivament aquests darrers quinze anys no va anar a parar precisament a l’economia productiva sinó a les inversions especulatives, diguis totxo o deute sobirà. I el que ve a continuació, ja tots ho sabem a hores d’ara…
 
I és de lògica arribar a la conclusió de que, si a més d’esborrar el debat de la necessària reforma de l’administració, a aquesta se li redueixen dràsticament els recursos, difícilment es podrà modernitzar i encara menys fer-la guanyar en eficiència i eficàcia. Amb el problema que això suposa per a la pròpia administració, però sobretot, per totes i cadascuna de les persones que no formen part de cap elit i per les quals una administració forta és una garantia de no quedar exclosa de la societat.