(Traducció al català de la resposta en francès al diari Libération)
El seu article del 25 d’agost (La Catalogne à hue et à dia pour son “Estatut”) descriu força bé les posicions difícilment reconciliables sobre el lloc que hauria d’ocupar Catalunya dins del conjunt de l’Espanya de les autonomies.
Van ser les forces polítiques catalanes les que el 2006 van traçar un full de ruta per definir aquestes relacions en els propers anys. El text resultant, producte d’un compromís que el va fer acceptable per al grup socialista, sempre més “espanyolista”, va ser aprovant per una majoria abassegadora al Parlament Català, presentat al Parlament espanyol, on es va aprovar una versió considerablement encongida, i sotmès i aprovat en referèndum.
El que queda ara de la proposta catalana, convertida ja en llei espanyola després de seguir un procés escrupolosament democràtic, sempre dins d’una lògica espanyola, es troba segrestat des de fa tres anys pels recursos que van presentar davant el Tribunal Constitucional no només el dretà Partit Popular sinó també, és important assenyalar-ho, el Defensor del Poble espanyol, un membre històric del Partit Socialista. La seva sort depèn doncs d’una institució fortament polititzada, clarament centralista, tots els membres de la qual han estat designats per un dels dos grans partits espanyols. Molts temen que la decisió final pugui representar una nova retallada de l’Estatut fins a fer-lo irreconeixible i fins i tot inacceptable per molts dels que el van redactar originalment.
Si la via de les lleis espanyoles queda barrada d’aquesta manera per a les aspiracions legítimes de Catalunya, ningú s’hauria de sorprendre de veure entre els catalans una reacció de refús enfront de les institucions polítiques i judicials que hauran demostrat un cop més la seva manca de voluntat per buscar una solució raonable del problema de la integració dins l’estat espanyol. I també es podria veure créixer el nombre ja considerable de catalans que han arribat a la conclusió que la via espanyola està definitivament tancada i que no hi ha més remei que tornar a posar-se en marxa per un camí separat.
