Diumenge, 26 de setembre de 2021 - Edició 1158
La República

Rei contra príncep

Era a València, una nit del 29 d’abril de fa onze anys. Concretament eren les onze passades quan Ruud Hesp aturava el novè penal de la tanda -el decisiu-, llençat […]

Pep Antoni Roig
Pep Antoni Roig 06/02/2009

Era a València, una nit del 29 d’abril de fa onze anys. Concretament eren les onze passades quan Ruud Hesp aturava el novè penal de la tanda -el decisiu-, llençat per Eskurza. El porter que havia vingut per ser suplent de Baía s’acabava de convertir en l’heroi d’una final igualadíssima, i jo, a casa, amb 10 anys, rebentava un globus amb les meves pròpies mans al mateix temps en què el Puyal cridava allò de “Hesp, campions, Hesp, campions…el Barça, rei de Copes!“. 

Ahir el rival també era el Mallorca, com aquella vegada, i sense voler llençar el crit al cel, tinc ganes d’explicar-vos la meva estreta relació amb les semifinals de Copa d’ençà d’aquell globus ferit d’aire després de l’última final disputada pel Barça. El meu particular via crucis comença fa dues temporades, quan després de confondre Messi amb Maradona i el Camp Nou amb l’Estadio Azteca de Mèxic D.F., decideixo avançar-me al present i compro un bitllet d’anada i tornada a Madrid pel dia de la final de la Copa del Rei. Un cinc a dos a l’anada semblava més que suficient com per anar a Getafe, especular durant 90 minuts i salvar la temporada jugant la final al Bernabéu. Però sí, tots sabem què va passar. I més val no recordar-ho. Per primera vegada a la meva vida vaig prescindir del sopar després de veure el que per mi, personalment, es l’humiliació més gran de l’última dècada a Can Barça. El cas és que l’any passat, l’endemà de l’empat a u contra el València a l’anada de les semifinals, rebo un correu electrònic d’en Josep Pedrals, coordinador d’espectacles poètics del Cafè hOriginal, per convidar el nostre grup, AraÉsDemà, a fer un recital sobre Miquel Martí i Pol el dia 16 de març, és a dir, el dia en què s’havia de jugar la final de la Copa del Rei, també a Madrid. Jo, il.lús de mi, li vaig respondre que aquell dia no ens era possible anar-hi atès que possiblement estaria a Madrid amb la Penya Barcelonista del Pla gaudint de la final de Copa. Molt bé, recital suspès i a esperar la següent trucada per oferir-nos data. El problema és el que va venir després, o potser tampoc cal recordar la derrota a Mestalla en la tornada d’aquella eliminatòria, no? Aquell dia Rijkaard havia perdut el xivato a l’aeroport. I la dignitat també.

Ha passat gairebé un any d’aquell segon desengany i, com que l’home és l’únic animal que recau a la mateixa pedra, escric aquest article per afirmar que a la tercera va la vençuda, que malgrat no estar d’acord amb el plantejament d’ahir de Guardiola (Messi i Eto’o han de jugar sempre; l’eliminatòria havia de quedar segellada al Camp Nou), tinc una fe cega en què Son Moix no serà un nou cementiri d’il.lusions i que d’aquí tres mesos serem a València, a la final, com fa onze anys. I el millor de tot: tant de bo sigui contra l’Athletic Club. Què més es pot demanar? 24 Copes a les vitrines culés davant les 23 dels lleons. Rei contra príncep.

Fa dues setmanes en Josep Pedrals ens va tornar a trucar per anar a l’hOriginal. Després d’un any, dimecres que ve hi oferirem el nostre recital. Les coses sembla que es comencen a posar a lloc, i ja sols queda desitjar que Mestalla torni a ser blaugrana.
I que poguem fer-nos un petó per celebrar, com diria Estellés, que no hi havia a València dos amants com nosaltres.