Aquests últims dies han aparegut desenes d’enquestes, sondeigs, estimacions, hipòtesis, possibles arcs parlamentaris per tal de fer-nos una idea de com es podrà repartir el nostre parlament nacional el pròxim 28 de novembre.
Tots s’han basat en xifres, preguntes, creuaments de dades, antigues, noves, invencions, arrodoniments… i jo (que estic fora del país i vaig seguint el que puc de la campanya) m’agradaria basar-me en les aparicions estel·lars dels 6 candidats amb representació parlamentaria.
Cal dir que, d’entrada, ja és injust perquè hi ha gags que tenen un guió molt més bo que altres, fet que, descaradament, en alguns casos afavoreix al candidat. Però aquí us poso el meu ordre:
1- CiU i Artur Mas: Crec que pel guió es tracte del millor esquetx. I no es pot negar, a més, que el líder convergent ho fa molt bé. Sense dubte, de tots els gags és el més graciós, més àgil i més ben pensat. D’altra banda, crec que és injust perquè és el que es fica menys amb la formació política. Més aviat l’ensabona (potser perquè justament en Mas serà el futur president). El guió, des del punt de vista humorístic, és brillant i poc comparable als altres.
2- ICV i Joan Herrera. Recurs fàcil de com el savi que es retira ensenya al deixeble. Tot i que, sovint, els recursos fàcils són els que tenen més gràcia. Crec que, de fet, l’Herrera no actua sinó que se’l veu tan natural com als seus mítigns. Si és cert que el plantejament del gag suavitza la capacitat interpretativa del candidat però té punts brillants com quan en Saura s’adorm i el líder eco-socialista es queda callat poc a poc. El final és espectacular i fins i tot m’atreviria a dir que l’Herrera em recorda al millor John Cleasse.
3- C’s i Albert Rivera. La veritat és que crec que hi ha un empat entre C’s i PSC en el tercer lloc. Però la importància interpretativa del candidat té més força al gag de C’s. Sembla mentida, però, com actua el candidat espanyolista. De fet, també és quelcom que em pregunto… què interessa més a l’aparell dels partits que maneguen la campanya, que els seus candidats se’ls vegi com a grans actors (per tan ens podran enganyar bé quan calgui) o justament al revés i que se’ls vegi massa transparents (tot i espatllar el gag) per evitar que l’audiència desconfii?
També, és cert que s’ha de reconèixer que pràcticament tota la gràcia del gag recau en l’imitador i no pas en el polític real. En el guió, aquest cop hi ha més malícia de cara a la formació política, fet que em sembla excel·lent, tot i que hauria d’haver estat sempre igual amb tothom. També crida l’atenció que és el gag més llarg, d’uns 3 minuts quan el dels altres candidats duren poc més de dos.
4- PSC i José Montilla. Quan el vaig veure el primer que vaig pensar és que els guionistes havien estat rumiant fort com poder fer un gag amb presència del president sense que aquest hagués d’actuar gaire. I ho han aconseguit. Mig gag només obre la porta. El gag és salva al final, amb el tema de les inauguracions. El somriure de Montilla sembla que digui ‘i així tal qual és a la vida real…’. És apassionant comprovar l’extrema similitud entre Montilla i Sergi Mas.
5- PP i Alícia Sánchez-Camacho. Sense dubte és el gag amb més crítica cap el partit. Per mi, té un gran mèrit que el PP hagi acceptat, perquè la crítica i la ironia en aquest esquetx no es pot comparar amb els altres. Potser el PP desconeixia quins eren els altres gags, tot i que no ho crec… Primer de tot la subordinació del PPC al PP i després la clicada d’ullet a ‘tenir el dret a decidir’. Hi ha un altre element que imagino que va ser motiu de discòrdia: és un flac favor per a la candidata que hagi de mesclar català i castellà. Imagino que deuria ser ella mateixa que mesclava tot i que queda raríssim, però això és un error de plantejament del gag. Cal destacar que la candidata té prou solvència actuant tot i que s’observa que el gag està força editat, tallant potser alguns errors incorregibles.
6- ERC i Joan Puigcercós. Malauradament aquest gag per mi és el pitjor. I em sap greu perquè des del Polònia podrien haver plantejat un millor esquetx. En Puigcercós ho fa molt bé però el problema és que dins del gag queda antipàtic, no li fa justícia. Tampoc m’agrada que es busqui el conflicte només amb CiU. D’altra banda, però, és el gag que deixa millor a la formació política ja que no es fa cap mena de burla sobre la situació d’ERC sinó que s’aprofita la seva presència per criticar ‘la caverna mediàtica espanyola’. Tot i així per mi no afavoreix al candidat, com així sí que ho feia a CiU.
Aquesta és la meva opinió, segur que vosaltres en tindreu d’altres i m’encantaria que si és així la compartíssiu aquí amb tots plegats. Per acabar, però, hem de pensar que tenim un classe política força enrotllada i que és divertidíssim que els candidats es prestin a fer d’actors per uns minuts. Jo crec que els humanitza i els apropa a la gent. Des d’aquí felicito al ‘Polònia’ i a l’equip de Toni Soler per fer possible que tinguem una campanya amb més humor i ironia.
