Ja han passat cent dies des que el Sandro Rosell, conegut per la fiscalia brasileira com Alexandre Rosell i Feliu, va ser investit president del Barça. Per bé que des del presitigiós diari GAL, perdó, GOL, es van demanar 35.021 dies de gràcia –més de 95 anys-, el Rival Petit, més usuari de les pràctiques democràtiques de les societats occidentals que de les nord-coreanes, comença des d’avui a poetitzar sobre la cosmovisió de la nova Junta directiva que el sossi-propietari va votar pel club.
Lluny de radicalismes estèrils i d’un excés de crítica, la neutralitat que ens caracteritza ens ajudarà a valorar els principals aconteixements d’aquests cent dies. Primer començarem pels negatius, i acte seguit seguirem amb els positius per acabar amb un bon regust de boca. Anem, doncs, amb les 10 coses que Rosell no hauria d’haver fet:
1) Complir els pronòstics que l’assenyalaven com una mena de Florentino capaç d’immiscuir-se a la part esportiva com si fos un aficionat de barra de bar. Primer, imposant la venda de Txigrinski, i després forçant Guardiola a alinear Leo Messi en un amistós sense haver-se entrenat.
2) Incomplir el seu compromís de vendre les seves empreses de contactes i comissions, perdó, de marketing esportiu. No consten ni la venda d’Ailanto –empresa immersa en un procediment judicial al Brasil relacionat amb la selecció brasilera, que per cert va jugar un amistós a les instal•lacions del Barça-, ni la de viagogo ni, evidentment, la venda de l’empresa de patrocinis.
3) Violar al flamant, inútil i impresentable codi ètic que ha aprovat la Junta, i que prohibeix determinades incompatibilitats. El nostre director esportiu és soci del director esportiu dels nostres enemics, el nostre patrocinador d’handbol té cadira a la junta i, el millor de tot, no consta la venda de l’empresa viagogo, copropietat del president i que es dedica al dubtós negoci de la revenda d’entrades –entre d’altres entrades del Barça, entrades que d’altra banda no són accessibles als socis; així, hom hi pot comprar entrades pel proper derbi per 2.500 euros en el que podríem anomenar seient lliure ètic-.
4) Incomplir l’austeritat que es predica. Segons Interviu, només el sou de tres dels assessors que ha contractat Rosell –entre ells Migueli i Reixach- supera els 400.000 euros anuals, sense que ningú sàpiga que fan exactament tals assessors per guanyar-se el sou.
5) Fer el ridícul a nivell internacional estrenant la presidència amb els penosos i vergonyants exabruptes del nou portaveu de la Junta i que van tenir com a conseqüència que donessin la volta al món les imatges del nostre President d’Honor tornant la insígnia que l’acreditava com a tal, en una acció que parla per sí sola en termes de la pretesa unitat del barcelonisme que el llavors candidat Rosell i la seva nombrosa claca mediàtica van vendre durant la campanya.
6) Perdonar més de tres milions d’euros a l’Apañó per normalitzar les relacions, regalant els calers dels socis a un simulacre de club que té com a única missió a la vida omplir els jugadors culers de blaus i lesions cada cop que s’enfronten contra ells.
7) Incomplir les promeses de transparència. Ni s’ensenyarà la due Dilligence, ni sabem el sou del Director general Rossich –com sabíem el d’Oliver-, ni sabem el sou del Director esportiu Zubizarreta –com sabíem el de Txiki-, ni la presidència dóna la cara ni explicacions de res. Això sí, la presència d’intoxicacions cuinades a la junta és el pa de cada dia a la premsa nacional de la nació de Madrid, així com a la Brunete Godòtica i a les seves clavegueres pelikanistes.
8) Incomplir la paraula donada durant la campanya. En aquell moment, rectificada ja la submoral i indocumentada expressió “Fergusson del Barça”, Rosell va afirmar que renovaria Guardiola per sis anys, que tenien bona relació i que es posarien d’acord en qüestió de minuts. Un mes després es va passar de sis a tres, de tres a dos i de dos finalment a un, en compliment de la paraula donada per Guardiola a Laporta, i provocant que les clavegueres mediàtiques neonuñistes hagin començat a carregar contra el tècnic. Aquests incompliments es sumen al no fitxatge de Cesc –que, segons la Junta, s’havia de fer en cinc minuts-, tot i el viatge –a quin preu- que va fer Rosell a Sudàfrica per apuntar-se a la claca espanyolera saltant-se la mani del 10-J amb l’excusa de que “va a fitxar Cesc”.
9) Incomplir de forma flagrant dels estatuts que estableixen el català com a llengua oficial del club en diverses trobades amb penyes, seguint l’argument del prestigiós intel•lectual Sergio Gramos segons el qual “en castellano nos entendemos todos”.
10) Per últim, el mesell, babau i indecorós viatge a Extremadura amb què va estrenar la presidència, disculpant-se amb el cap de la secció local del braç polític dels GAL per unes paraules del President Laporta en defensa de l’auto-govern i la sobirania dels catalans.
Anem a continuació amb els deu fets més positius d’aquests cent dies, i pels quals cal reconèixer la part el mèrit que els pertoca a l’actual junta:
1) El Barça encara està a primera.
2) Encara no ha venut Messi al Madrid.
3) Encara no ha portat Scolari.
4) Només porta fitxat un brasiler.
5) Viagogo no ha signat un conveni amb el club per endur-se un percentatge dels drets televisius.
6) Dani Sánchez Llibre encara no ha fet la sacada d’honor en un partit al Camp Nou.
7) Florentino Pérez encara no ha trincat cap dels contractes de la remodelació del camp.
8) Rosell ha parlat poc. Això, que és poc presentable des del punt de vista democràtic i penós des del punt de vista de la trasnparència, és altament positiu des del punt de vista de la llengua catalana, així com del sentit comú, agredits capa cop que el nou president obre la poca per començar a entretallar-se i a repetir paraules talment com si hagués anat a escola amb Forrest Gump.
9) No ha dit al loro. Amb aquest punt positiu fem costat a la majoria de la premsa esportiva barcelonina, que destaca tal cosa com la més important d’aquests cent dies de mandat, oposant tal cosa al període de més creixement esportiu, social i econòmic de tota la història del Barça i quedant-se tant amples. La Brunete godótica ven una espècie de “talante” que fa pensar, i molt, en l’altre Farsant de l’”apoyaré”.
10) I fins aquí. Vosaltres què hi heu vist de bò i de dolent en aquests cent dies?
