Quin mal em va fer aquesta frase. Em va desmuntar, no sabia on agafar-me. Una barreja de ràbia i tristesa va apoderar-se de mi. Com redimonis podia ser? No me’n sabia a venir.
Us poso en situació. Porto ja dos mesos a Argentina i encara me’n queden tres. Estic al centre nord de la República, a un ciutat que es diu Reconquista. Després d’una llarga conversa amb una noia d’uns 20 anys i un altre d’uns 22 em sentia molt còmode. Havíem estat comentant les seves classes ja que són estudiants d’història. La conversa degenerà cap a un nivell força elevat ja que comentàvem la creació de l’Estat modern a través dels primers textos de Maquiavel i posteriorment de Hobbes.
Va ser molt interessant també veure com des del continent americà estudien les claus de la història analitzant i explicant Europa. Una història que ‘ells’ no visqueren. Així com per exemple llegint també Pierre Vilar, un dels historiadors més importants per a nosaltres ja que demostrà l’existència del concepte de nació abans del segle XIX.
Sigui com sigui, de cop i volta, quan la conversa ja es començava a desfer a causa del cansament de tots plegats, de cop i volta m’etzibaren: ‘Por cierto, ¡qué catalán más bonito que hablas!’.
De cop, vaig canviar la cara. ‘¿Pero cómo que qué catalán más bonito que hablo, si te estoy hablando en castellano?’. Ho vaig dir molest. Hi hagué uns moments de silenci. ‘Ah, perdón pensaba que tu acento era el catalán, ¿y cómo es tu dialecto?’.
Aquest és un petit exemple del que m’he trobat dia a dia aquí. La ignorància més absoluta cap a nosaltres i cap a la nostra cultura de gent que precisament no és ignorant. Un aiguabarreig espantós sobre el que és l’Estat espanyol. ‘Para nosotros todo es lo mismo’, em diuen. He fet molta pedagogia, molta! I no me’n canso… però m’entristeix.
Una dona d’uns 60 anys que m’explicava que ha estat tota la vida professora de llengua castellana a l’escola i em preguntava pel dialecte del català. Un cop explicat (un altre cop) que és una llengua més em preguntà d’on provenia. ¿’Ah sí? Pues yo nunca cité el catalán en mis clases cuando hablaba de las lenguas románicas: castellano, portugués, francés e italiano’.
Situacions així… milers! La pitjor va ser quan en una reunió explicava la meva dedicació i activisme a Catalunya per aconseguir la independència, l’única cosa que els sonava i que van relacionar va ser: ‘¿así que eres uno de la ETA?’.
Prou. Deixe’m-nos de romanços i de mirar-nos el melic. No existim al món i, si no existim al món, no existim a les ments i a les consciències de les persones i, per tant, si és així en el fons no existim. Com aquella frase que diu ‘existeix una pedra al fons del mar si ningú l’ha vist?’. Pot ser no… qui ho sap?
És per això que necessitem ser un Estat ja, ser d’un color diferent al mapa. Cada català fa pedagogia quan marxa a l’estranger però no podem fer les tasques que ha de fer un Estat al món. I em reafirmo cada dia més com a català quan estic fora dels Països Catalans. No es compleixen en mi aquelles teories dels hippies abanderats de ser ‘ciutadans de tot arreu’ que et diuen: ‘has de veure món per deixar de ser independentista’. Doncs no, al revés, ho sóc encara més. Encara m’estimo més el meu país i la seva gent.
I davant d’això, d’aquest insult constant cap a la nostra cultura, llengua, història i país, no ens valen discursos descafeïnats d’independentisme. Des d’aquí, encara que mil i una persones ho hagin intentat, faig una crida desesperada a la unitat de l’independentisme. Ara no podem fallar. Sembla que no aprenem! Ja els va passar al País Basc que tenien mil formacions independentistes diferents i va resultar ser un desastre. Sembla mentira que siguem tan tanoques i personalistes. Tots!
Estic ‘patriotament’ trist.
