QUAN LA DESPESA ÉS INVERSIÓ

Amb la que està caient, es fa difícil parlar de qüestions relacionades amb la despesa pública o la salut de l’economia en general. Aquests dies, tot l’interès de la ciutadania i dels mitjans de comunicació està centrada en saber si ens acabaran rescatant o no, o si ja directament tota l’economia s’ensorra i ens arrossega pendent avall…
 
Malgrat això, i a risc de no interessar a ningú, ja fa dies que em volta pel cap una reflexió en relació a una qüestió que ha acabat sent assumida i acceptada per gairebé tothom. Es tracta de la reducció salvatge de la despesa pública sota la premissa – certa, per altra banda – de que l’actual situació econòmica, amb un ensorrament dels ingressos de l’administració, obliga a haver-se de replantejar moltes de les actuacions d’aquesta.
 
És evident que el nivell de despesa s’ha de modular en funció dels ingressos, a nivell general, però no és menys evident que no es pot tractar igual l’economia privada que la pública. Al cap i a la fi, l’economia privada es guia gairebé exclusivament per l’obtenció de beneficis econòmics, i la pública s’ha de guiar per l’obtenció de beneficis socials. És recomanable que cap d’elles generi dèficit, però no són assimilables els efectes del dèficit privat enfront dels de la part pública. Mentre el dèficit privat provoca endeutament i perjudicis socials i econòmics als particulars, el públic, tot i provocar també endeutament, porta associat a l’hora, molts beneficis socials i econòmics.
 
Recentment, diferents informes de conjuntura econòmica xifren l’impacte de la reducció de la despesa pública sobre el PIB en un 1 %. És a dir, si el nivell de despesa de l’administració no s’hagués retallat en la proporció feta fins ara, el creixement de la nostra economia previst per enguany passaria del 1,1 – 1,2 % al 2,1 – 2,2 %, i el de l’any vinent del 1,5 -1,6 % al 2,5 – 2,6 %, sempre segons la mitjana de les diferents estimacions de creixement.
 
Aquest diferencial no tindria més importància, si no fos perquè és a partir aproximadament del 2% de creixement d’una economia, que aquesta comença a tenir capacitat de generar ocupació. Per tant, i a risc de generar més dèficit i conseqüentment més endeutament temporalment, no seria millor no reduir tant la despesa pública si amb això garantim la creació d’ocupació neta? No estaria justificat reduir la despesa pública prenent com a referència que el seu impacte no comprometés la possibilitat de creació d’ocupació?
 
Si tinguéssim la consciència que la despesa pública ben pensada i administrada, deixa de ser despesa per convertir-se en inversió, aquestes preguntes serien retòriques. En aquest cas, potser l’exercici més intel·ligent no seria la disminució de la despesa, sinó la seva transformació: mantenir la seva intensitat, però distribuir-la de diferent manera, transferint recursos d’actuacions faraòniques o sense sentit en els moments actuals de crisi, cap a d’altres que incideixin d’una forma directa en l’economia real.
 
La despesa en educació és inversió, perquè d’ella depèn l’ocupabilitat de les generacions futures. La sanitària, també, perquè tota despesa en la salut de les persones, sobretot de caire preventiu, millora entre d’altres coses el rendiment laboral i minora despeses socials a les empreses, augmentant-ne la productivitat i la competitivitat. O la social, perquè allibera recursos dels particulars que poden destinar a d’altres tipus de despesa. I podríem seguir.
 
Estem disposats a renunciar a poder competir en igualtat de condicions que la resta de països, que tot i modular la despesa pública, saben que és una temeritat posar en perill l’estat del benestar? No és casualitat que la majoria de països que tenen un estat del benestar més consolidat, són els que millor resisteixen la crisi. I és amb l’enfortiment del sector privat, de l’activitat econòmica, que això s’aconsegueix. No amb el debilitament del sector públic.
 
Per tant, encara que només sigui per poder donar eines a les empreses perquè siguin més competitives i puguin internacionalitzar-se, equiparem la despesa pública com si aquesta fos una inversió social inqüestionable.