Ara, justament ara, després de que el poble català parlés, surten noves propostes i projectes per fomentar el federalisme. On han estat aquestes accions i voluntats federals durant 35 anys de democràcia? Amb respecte per la filosofia federalista com a doctrina teòrica i pel lliure compromís de cadascú amb qualsevol idea, cal dir que parlar ara de federalisme és una irresponsabilitat, simplement perquè se sap que no és possible.
Ho afirmem amb arguments contextuals. L’única vegada que surt el mot ‘federació’ a la Constitució és per prohibir la seva implantació; és a dir, per negar-ho. I el partit que ara aposta per aquesta via sempre ha dit que n’apostava, però, després de més de 20 anys al poder de l’Estat no ha fet cap pas en aquesta direcció (mirem el Senat, per exemple), ans al contrari, ha proposar mesures recentralitzadores, com el cas de la LOFCA.
Se’ls veu el llautó, i és clar. Està clar que treure ara la il·lusió desbocada per un Estat federal no és més que una reacció —molt tòpica i, si em permeteu, patètica— davant del nou rumb que ha marcat la societat catalana.
Un argument definitiu, tècnic, és que una unió federal es realitza entre unitats o estats en igualtat de condicions. Si l’acord ha de ser just, efectiu i pròsper, cal que les dues parts acordants reconeguin l’altra com un interlocutor amb els mateixos drets i deures. Sinó no seria una federació, sinó una conquesta, una assimilació, una integració o una absorció, digueu-li com vulgueu. Reconeix o reconeixerà Espanya que Catalunya té dret a les mateixes oportunitats i privilegis que l’Estat. Ui, em ressona al cap allò de ‘la parte contra el todo’… El federalisme és mort.
(Publicat a la revista La Clau: el 17 d'octubre)
