Pujar a un tren que passa per una via morta

Capitalisme…sistema econòmic? La història el porta més enllà: sistema econòmic, polític, social, cultural i tot el que pugui abarcar.
 
Diem-li doncs: sistema. Sistema caracteritzat per la primacia de l’individu sobre la societat, de l’economia sobre la política i del mercat sobre l’estat; basat en una ètica de lucre individual com a motor de la vida social on l’objectiu és la recerca del benefici, independentment dels efectes que causi el fet d’assolir-lo.
 
Una ètica que funciona mitjançant la lògica de la competició pels recursos escassos i la propietat privada dels medis de producció.
 
Així, el mercat es converteix amb el paradigma organitzacional de les relacions socials, laborals i humanes basat amb les lleis de l’oferta i la demanda que s’expandeix de tal manera que acaba colonitzant altres espais, fins ara autònoms de les lleis del mercat, imposant la seva lògica. Quins són aquests espais? Exemple clar: les velles institucions socials.
 
El neoliberalisme hi posa una solució a la crisi: la mercantilització dels serveis socials posant l’economia com a punt clau de l’organització d’aquestes institucions.
 
Cal recordar, però que els valors que varen fer sorgir els serveis dedicats a les persones eren uns altres; es basaven, en el cas dels hospitals, per exemple, en l’empatia, l’ajuda, la cura, la vida, el bé….i de les universitats, en la saviesa, el bé, l’autonomia, la bellesa…Ningú ha criticat la vella axiologia organitzacional d’aquestes institucions socials, simplement s’han imposat a sobre, sense cap mena de reflexió, els valors propis del neoliberalisme.
 
Així, aquestes institucions es mouen amb una organització basada en el negoci, la competitivitat, la qualitat, la productivitat i flexibilitat,…tot allò que dicti el mercat.
 
Aquesta colonització mercantil en l’oasi social, tradicionalment autònom de les lleis de l’economia de mercat, comporta la metamorfosi cultural de l’ètica i el significat de la feina en les tradicionals institucions de serveis, produint-se així tensions socioculturals: empresa mercantil Vs institució social.
 
Conseqüències d’aquest canvi seria l’intent de fer més feina amb menys temps, de manera que el professional dedicat a les persones no té prou disponibilitat per atendre’ls èticament (dedicant el temps necessari que permet adoptar actituds congruents amb la moral professional), com seria el cas d’un metge que li donen 5 minuts per visita.
 
M’atraveixo a dir que, com deia Durkheim al segle XIX, ens trobem en una situació anòmica (=no norma) en el sentit que els canvis que patim són tant forts que els vells valors normatius perden el sentit: la idea de servei públic per a les persones com a idea de negoci és com dir que les lleis de circulació de la ciutat comtal es poden aplicar al pasturatge de bens.
 
Aquesta situació anòmica cultiva la desestructuració social i psicològica ja que les noves normes costen d’encaixar en la vella (i bella, al meu gust) axiologia dels serveis socials i ha arribat el punt que aquesta ambivalència de seguir defensant l’ètica que propulsà l’existència del servei a les persones és com viatjar en un tren que passa per una via morta, però que si tots hi passem i la cuidem, la podrem tornar a fer reviure.