En aquests moments a Catalunya considero que hem d’acabar definitivament amb la “querella política” disgregadora de discutir irracionalment que calen polítiques socials i que, automàticament, això sigui considerat com una mena de traïció, de claudicació del principis bàsics de l’independentisme repubicà. Jo crec que, en ¡aquests moments històrics tan precisos, tot va lligat; ja que sense unes polítiques socials de debò no hi haurà una veritable implementació d’una República catalana lliure i sobirana i, alhora, sense una veritable fermesa nacional i republicana, tampoc podrem gaudir d’unes autèntiques polítiques socials redistributives i efectives. Tota aquesta polèmica -estúpida i inmadutra- només serveix per dividir el poble treballador català -que, a voltes pateix molt (econòmicament, socialment i políticamdent)- i per “engreixar” els diferents “Frankensteins” ultrajacobins i d’extrema dreta, responsables de la gran regressió social, nacional i civil que sofrim tots plegats.
A hores d’ara ens trobem en un temps clau de la situació política catalana. Ara toca més mobilitzacions cíviques, més únitat civil i molta més repolitització democràtica del gruix de la societat catalana. Per altra banda, en l’àmbit institucional ens cal fer més política. Política de debò i menys espectacle de “focs d’artificis” i “politiqueria” demagògica de molt curta volada . Prou de “veddettisme” polític i a treballar tots per intentar blindar els drets democràtics col•lectius dels catalans. Cal tenir molt present que necessitem molta més intel•ligència política i cohesió social, que – de cap de les maneres- ha de voler dir un retorn a un autonomisme completament superat i eixorc.
