S’ha acabat oficialment la Lliga. En realitat però, la lliga es va acabar a sis jornades del final quan el Maligne va aconseguir arrancar-nos aquell valuós empat a un al Bernabéu. Un empat amb sabor a victòria que provocava el deliri a les grades. El traductor portuguès, aquest gran exemple de fair play, renunciava a la lliga i començava la seva particular competició amb l’objectiu de millorar els números de Pellegrini d’una banda i l’obtenció del pitxitxi d’un altra. Tres mini lligues i dos fracassos més per afegir al palmarès de Mou. Tot i que a base de golejades inútils obtenia el pitxitxi per en Cristiano, era incapaç de superar el punts del seu predecessor Pellegrini i només era capaç d’igualar-lo en número de gols. Trist final de lliga per en Lagrimita de Setúbal i un altre projecte del Ser Superior a les escombraries.
Un final de lliga tranquil a can Barça que ha permès preparar la final de Wembley en condicions òptimes que esperem no es vegin alterades per aquest imprevist vulcanato de darrera hora que amenaça en complicar el desplaçament dels seguidors culers. Vulcanatos que, igual com va succeir la temporada, anterior, sembla que s’aliïn amb les forces del mal per dificultar els èxits del Barça. Forces del mal com les que protagonitzen el vídeo que hem pogut preparar gràcies a la tranquil·litat que dóna la lliga guanyada amb tanta antelació i que pengem a tot seguit. El seu títol: Mou Wars (propera parada: Wembley)
Un final de lliga tranquil que contrasta amb la moguda setmana de les acampades dels indignats que ha agafat descol·locada i amb el peu canviat tota la classe política oficial. Un simpàtic moviment que semblava podia trasbalsar la jornada electoral, però un cop vistos els resultats tot sembla indicar que la seva incidència hauria estat gairebé nul·la. Clar que si els hi atribuíssim el mèrit de la gran davallada del Psoe-Psc, aleshores haurien tingut una incidència extraordinària. Un moviment que es declara cívic i apolític però que es capaç de redactar propostes d’alt contingut polític com aquestes o aquestes, està destinat a patir l’assetjament de l’establishment fins la seva assimilació i/o desaparició. El poder establert ja ha demostrant moltes vegades que devora i -a diferència d’en Mou- digereix el que faci falta. L’amable revolució dels clavells del 25 d’abril portuguès va quedar sentenciada el dia que va gosar anunciar que nacionalitzarien la banca i les companyies d’assegurances i si ens remuntem al maig del 68, doncs només n’han quedat alguns eslògans brillants i els seus líders instal·lats en el sistema. Sap greu i ja m’agradaria equivocar-me, però si els indignats pensen que aconseguiran “el cierre inmediato de las fabricas de armas”“la recuperación de las empresas públicas privatizadas” o “la desvinculación verdadera entre la iglesia y el estado” podríem dir, parlant en termes futbolístics, que tenen més moral que l’Alcoyano. I si a a sobre han de torejar amb infiltrats contrarevolucionaris, lerrouxistes i perroflautes rastaflautes quissoflautes, …no te arriendo la ganancia per vosaltres va el pollastre.
El cap de setmana electoral ens ha deixat una ressaca que déu-n’hi-do i un panorama desolador. Sobretot si no ets de CiU o del PP i si ets independentista. Clar que ben mirat potser algunes coses no ens haurien de sorprendre. Sempre hi ha hagut més pobres que rics o més treballadors que empresaris i gairebé sempre guanyen els partits dels rics i dels empresaris. O els emigrants -curiosament- votant partits xenòfobs. O gent que es declara independentista i vota Convergència. País petit i ple de contradiccions. Una cosa es que pugi CiU, però el que ja és el súmmum és que a sobre també pugi el PP. Per això qu és!?
I que dir de l’independentisme? Doncs que encara queda marge per fragmentar-se una mica més fins que no tornin a bufar vents més favorables com els que ara bufen a Euskadi amb l’espectacular irrupció de Bildu que ha deixat en evidència l´històric frau perpetrat pels partits espanyolistes d’en Fatxi i en Besugoiti a les darreres eleccions autonòmiques basques. Pel que fa a casa nostra, ens haurem de conformar en veure l’explosió controlada d’aquests búnquers del socialisme metropolità coneguts com a diputacions o en veure que pensa fer CiU amb el goril·la Albiol i l’alcaldia de Badalona. Una Badalona, qui ho diria, que va tenir al destacat membre del PSUC, Màrius Diaz, com a primer alcalde de la democràcia.
Però eleccions al marge, el cap de setmana ens ha deixat les espectaculars imatges de diversos cotxes de F1 doblant al merengue Frenando Alonso al gran premi de Montmerlós, o el trencament del silenci de Mourinho per enviar un missatge d’agraiment al l’afició merengue en un extraordinari exercici de cinisme i barcelonitis: quiero finalizar con un deseo muy simple, que es que la próxima temporada se puedan recuperar principios que nadie debe olvidar y que esta temporada algunos profesionales del fútbol y algunas instituciones han olvidado a veces, y que deben ser la base de un deporte como el nuestro. Hablar de fair-play, de respeto por el adversario y de tarjeta roja al racismo no deben ser palabras, deben ser hechos. Repito, tengo la esperanza de que para la próxima temporada podamos recuperar para nuestro deporte esos principios absolutamente fundamentales. Un Mourinho al que l’escriptor ururguaià, Eduardo Galeano, que ha estat guardonat amb el premi Vázquez Montalbán de periodisme, ens recordava en una entrevista a tv3 que: Mourinho es antipatico y arrogante y a mi la gente arrogante me patea el higado. A partir del minut 25 enllaç al video
Sort a Wembley!
