La setmana passada ens fèiem ressò del rumor que circulava per can Ràbia sobre la possibilitat que l’il•lustre pericofalangista i ex-president del COI, Juan Antonio Samaranch, fos nomenat President d’Honor del Real Club Deportivo Español de Cornellà. El seu delicat estat de salut –que desconeixíem- i el consegüent fatal desenllaç, ha fet impossible que pugui tirar endavant tan noble iniciativa. Res impedeix però, que no pugui ser nomenat President d’Honor a títol pòstum. Des de Rival Petit encoratgem l’Albertito -de la saga ultra franquista dels Fernández Diaz- perquè comenci a posar fil a l’agulla i s’oblidi de fer propostes que només pretenen l’insult a la memòria del nostre president màrtir, Lluís Companys, i la profanació de l’estadi olímpic de Montjuïc.
La mort d’aquesta recalcitrant i mai penedida figura del franquisme ha provocat un dels espectacles més vergonyosos i vergonyants de la curta història democràtica del nostre país, transició inclosa. Espectacle comprensible quan ens arriba de tots aquells demòcrates conversos provinents del franquisme, però que ens posa gallina de piel quan veus que s’apunten al carro del políticament correcte tota la sociovergència en ple – ex presidents de la Generalitat inclosos-, víctimes d’un atac d’amnèsia col•lectiva de bíbliques proporcions. Espectacle on també s’hi apunten sense escrúpols la premsa afí, que és gairebé tota, fent un exercici de massatge i adulació impropi de professionals amb una mica de dignitat. Fins i tot el millor president de la història blaugrana queia a la trampa i convocava un minut de silenci a la memòria de tan sinistre personatge. Ningú no és perfecte.
En mig de tanta mediocritat sempre hi ha alguna honrosa excepció i en aquest cas és de justícia destacar aquest article que hem trobat al 9 esportiu on amb quatre dades desmitifiquen moltes de les grans històries que s’expliquen sobre Samaranch, com per exemple:
1) sobre el reconeixement del Comitè Olímpic Xinès l’octubre de l’any 1979 quan resulta que Samaranch va ser escollit president del COI el juliol de l’any 1980
2) la ‘perspicàcia’ de Samaranch en posar en mans privades l’organització dels jocs de Los Angeles de 1984 quan resulta que els jocs es van concedir l’any 1978
3) Respecte de la fi del amateurisme, quan resulta que des del 1974 la paraula amateur ja no és a la Carta Olímpica.
4) O la increïble història sobre el fet d’haver posat les bases per posar fi als boicots.
… i un llarg etcètera.
Després de les dosis d’intoxicació rebuda sobre la vida i miracles del Marqués de Samaranch, convé fer un petit repàs del que n’ha dit la premsa internacional, no fos cas que perdéssim la perspectiva i acabéssim demanant l’alta com a socis de l’Appañò. Quatre exemples:
BBC: “Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO”
Sidney Morning Herald: “Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme”
The Times: Si vols entendre la corrupció generalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d’on Samaranch dirigia el CIO”
Le Monde: “No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco”
Deixem el capítol Samaranch i recordem que som a poques hores del partit que ens ha de portar, o no, al Bernabeu. Un partit precedit per aquesta campanya impulsada pels tuntets de RAC 1 que a RP no compartim. Sempre ens hem posicionat en contra dels espiritus de Juanito, de Fernando Martin o del Cid Campeador, i aquesta vegada no serem menys. A diferència del nostre redactor en cap, la meva porra és de 8 a 3 amb quatre gols de Messi. Espero i desitjo que el Barça no es torni boig i es mantingui fidel al seu estil. Som a cinc partits d’acabar la temporada i seguim optant als dos títols més importants. I tot això després d’haver aconseguit els sis títols de la temporada anterior. Així doncs, tan si passem la eliminatòria, com si guanyo la porra, com si quedem eliminats; tan si llegeixes aquest escrit abans del partit com després del partit, vagi per endavant el meu aplaudiment més sincer a aquest gran equip que tantes jornades de bon futbol ens ha donat i el meu agraïment al Pep, el Txiki, el Jan, el Johan i tants d’altres que ho han fet possible. Que en quedi constància escrita!
Un partit, per cert, on la Brunete, un cop més, es veu obligada a desitjar la victòria -per imperatiu patri- d’un equip espanyol. Un desig sovint traït pel subconscient on alguns es dediquen a proporcionar coartades per si algun español de bien pogués tenir un atac de mala consciència. Brutal aquest tall de veu del guru del sector progre de la Brunete, Josierra de la Morena, arengant al personal amb un discurs que ni el PP de Badalona: “detalles exclusivistas para con quienes no entienden el catalán no le dan demasiada solidaridad nacional al Barça”
I tot això succeix la setmana en que el parlament de Catalunya pretén impulsar un resolució conjunta per plantar cara al tribunal constitucional. Una resolució –m’hi jugo una pepsi- condemnada al fracàs. Foc d’encenalls. És igual que hi hagi uns magistrats o que n’hi hagi uns altres, que siguin conservadors o que siguin progressistes. Tots són espanyols i van junts als toros a primera fila. Com per fiar-se’n, vaja. Fent un símil futbolístic: mentre al Maligne cada setmana li toca un àrbitre espanyol, al Barça mai li toca un àrbitre català. I com diuen a Madrid, blanco y en botella…
Finalment, després de la brillant reaparició de el que tira del carro, a Rival Petit ens unim al clamor popular que reclama la presència del gran capitan als mundials de Sud-àfrica i al crit de Raul seleccion! deixem aquest video-perla protagonitzat pel líder del sector garrulo de la brunete – català per a més inri-, fent mèrits més que suficients per ingressar per la porta gran al psiquiàtric de Leganés.
Signat: Urdin-Gorria
Enllaç al video: La herencia de Raúl al Real Madrid…
