Abierto….de piernas és el que probablement volia dir el president electe del Barça, Sandro Rosell, quan apuntava les línies fonamentals de com vol que sigui el club a partir del proper primer de juliol. Abierto de piernas a culés i –sobretot- a no culés de fora de Catalunya per facilitar-los que ens puguin seguir sodomitzant. Actitud típica d’aquest prototipus de catalans acomplexats i mancats d’autoestima que van per la vida demanat perdó per ser catalans. I, oju, que quan diu fora de Catalunya s’està referint exclusivament als culés espanyols, no pas als milions de culés de la resta del món que ho són de manera incondicional, totalment respectuosos amb la idiosincràsia del club i sense cap interès per sotmetre’ns a les seves paranoies ni de voler-nos incorporar al seus dominis lingüístics. Si els culés de fora de Catalunya no poden acceptar el Barça tal com és ni entendre tot el que representa, potser haurien de plantejar-se molt seriosament el canvi d’equip.
A RP hem estat crítics amb la forma de gestionar la candidatura continuista, hem estat bel·ligerants amb la candidatura neonunyista i ens hem posicionat a darrera hora –i com a mal menor- per la candidatura de l’Ingla, però ara, un com vistos els resultats, no som ni crítics ni bel·ligerants, simplement estem lleugerament –o bastant- destrempats. Ens ensumaven la derrota –diguem-ho clar- però no podíem imaginar que ho fos de manera tan aclaparadora. Confesso que sóc molt escèptic amb les enquestes i en veure la de TV3 estava convençut que els enquestats els hi havien aixecat la camisa. Quan hem sabut que es tractava d’una macro enquesta sobre diversos temes blaugrana, ja no ens ha estranyat que clavessin el resultat. I si l’han clavat sobre el vot, és lògic pensar que també l’han clavat amb la resta. I la resta ens diu, entre d’altres coses, que els vots a la candidatura guanyadora han arribat majoritàriament de socis majors de 65 anys. El senile power com ens recordava el gran mestre Popota.
Se m’escapen les raons per les quals més de la meitat dels socis amb dret a vot no són capaços d’anar a votar en un tranquil i assolellat diumenge de juny i el perquè molt soci jove n’ha passat olímpicament. Els experts ja ho analitzaran, però el cert és que el Barça té milions de seguidors, 175.000 socis, uns 120.000 amb dret a vot i n’han estat 35.000 els que han fet president al candidat Rosell. Res a dir, són les regles del joc i les acceptem democràticament, però que no se’ns demani que a sobre en agradi un president que no ens agrada i que molt ens temem pugui dilapidar aquesta gran herència que rep d’en Jan Laporta: el millor Barça de la història. Respecte institucional el que calgui, però crítics des del primer minut davant qualsevol intent de carregar-se aquest gran llegat que a partir d’ara haurà de liderar.
Les primeres declaracions del president electe, tot i el massatge incondicional de tota –repeteixo tota- la premsa, radio i televisió de casa nostra, transmeten missatges més aviat contradictoris. “Rosell se ha mostrado abierto a todas las tendencias políticas exceptuando los extremismos y ha marcado distancias con su predecessor al afirmar que nunca mezclarà al Barça con una opción política” Osea i com si diguéssim: que ser espanyolista és una cosa normal i ser independentista és una opció política. “Seré el president de tots els barcelonistes…centrat en tot el que ens uneix i no en tot el que ens separa .” A continuació no ha tingut inconvenient a confirmar que el dia 1 de juliol posarà una demanda al Jan Laporta.
Tot el que va transcendint no invita al optimisme. El nou director general serà un empleat del legi Lara i ja es comenta que els de Can Ràbia veuran perdonats els seus deutes amb el Barça. I pel que fa a la Presidència d’honor i considerant l’article a la Vanguardia d’avui de la Rahola, podríem estar a les portes d’un ridícul a escala mundial. I per acabar-ho d’adobar només ens faltava sentir-li dir que: “Tenéis delante vuestro a un hombre profundamente feliz, que ya desde bien pequeño empezó en este Camp Nou recogiendo pelotas”. I no em sembla bé que s’apropii d’aquesta figura i menys quan t’hi ha posat ton pare que era el Director General. Que de recogepelotas només n’hi ha un i es diu Pep Guardiola. Faltaria més!
I just fa pocs minuts en Sandro acaba de perdre el seu primer títol. Derrota a Vitòria davant el Baskonia. Amb la marxa que portem ja no deuen faltar gaires dies per veure al Sandro –tot emulant l’Anchels Barceló- col·locar-se la samarreta de la roja. Més concretament la del Sergio Ramos.
Doncs això, que tornem a la resistència i que sis anys passen volant. Serem crítics i vigilants amb els directius però incondicionals amb l’equip. I si el carro va pel pedregal hem de tenir l’alternativa preparada.
I que no ens tallarem les venes i ens ho agafarem amb humor.
I per humor, aquest altre extraordinari treball del genial Quimet Pons que us deixo a peu de pàgina.
Signat: Urdin-Gorria
