Cada cop som més els qui ens rebel·lem contra l’absurditat que representa omplir el cabàs de la compra amb productes importats que han viatjat més del que jo viatjaré en tot un any. A Catalunya, el 80 per cent del que es consumeix és importat i, segons un estudi de les Nacions Unides, el 75 per cent de les poblacions de peixos del món es troben en situació crítica, i moltes desapareixeran en menys de 40 anys, i mentrestant els grans gurus de l’alimentació sana i de la mal anomenada dieta mediterrània ens comminen a menjar-ne cada vegada més.
La maleïda proteïna
El consum de carn s’ha duplicat en els darrers 50 anys, i cada vegada consumim menys fruita, verdura i hortalisses. A casa nostra hi ha una obsessió amb el consum de proteïnes.
Cada vegada que algú sap que sóc vegetarià, invariablement em demana d’on trec “la proteïna”. No serveix de res dir-li que, segons les directrius dietètiques oficials, el consum diari de proteïna hauria de ser d’entre 0,8 i 1,8 grams per quilogram de pes (entre 56 i 126 grams al dia per a una persona de pes mitjà), i que no hauria d’excedir els 2,5 grams per quilogram de pes, especialment en el cas de les dones menopàusiques, quan un excés de consum de proteïnes pot comportar una pèrdua important de calci i un risc més gran de patir osteoporosi, i una greu sobrecàrrega per als nostres ronyons.
Tothom sembla també ignorar el fet que, malgrat la controvèrsia interessada de la indústria làctica i càrnica, la proteïna d’origen vegetal és de gran qualitat i es troba en un major percentatge que a la carn, en productes saludables i de baix contingut de greix, com les llenties o la soja, per exemple.
També convé no oblidar que, segons la Food & Agriculture Organisation (FAO), el consum mundial de carn és responsable de gairebé fins a un 25 per cent de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, i que als Estats Units per exemple, més d’un 90 per cent dels cereals allà cultivats s’utilitzen per al consum del bestiar, sense oblidar, per tot això, que una dieta de cereals, verdures i llegums podria alimentar 20 vegades més població que una dieta basada en la proteïna animal, això sense tenir en compte els danys al medi ambient, l’ús exagerat de recursos naturals, i la ingent quantitat de recursos públics gastats en aquesta indústria en forma de subvencions i indemnitzacions i despeses resultants d’epidèmies alimentàries i similars.
El viatge constant
Tornant al tema inicial, i segons dades de Mercabarna, la importació de productes frescos s’ha triplicat en només 20 anys. Mentres que resulta impossible trobar, no ja una varietat on poder triar, sinó com a mínim un únic bon formatge català, la selecció de formatges a qualsevol supermercat català prové, invariablement i gairebé en règim de monopoli, d’Espanya, França o Holanda.
És normal que importem productes com el plàtan o la pinya, que no es conreen a casa nostra, però i amb els nostres productes locals? L’absurditat dels sistemes actuals de producció i distribució fa que a casa nostra, per exemple, produïm 345.000 tones de poma, n’exportem 90.000, n’importem 82.000 i en consumim 83.000 (dades de l’any 2008 de l’Observatori de la Fruita Fresca de Catalunya), amb l’agreujament que sembla que les exportem a uns 50 cèntims el quilo, i les importem a uns 75 cèntims el quilo. I què passa amb les 254.000 tones restants? No surten a les estadístiques perquè se’n consumeixen com a melmelades i sucs, em demano jo?
El quart poder, més lluny, més sovint
A hores d’ara, el 80 per cent del cabàs de la compra l’omplim a les grans superfícies, en detriment del comerç de proximitat i els mercats, el que requereix sis vegades més energia que comprar a un mercat local. Però el més greu és que només cinc empreses i dues centrals de compres controlen el 75 per cent de la distribució dels aliments que mengem. Aquestes dades i d’altres de més preocupants les pots trobar aquí.
La manera més eficient de rebel·lar-se contra aquest poder, i alhora beneficiar als productors, l’economia local i nosaltres mateixos és comprar productes locals i de proximitat. Si a més els comprem de temporada, ja gairebé haurem aconseguit tocar el cel amb la mà, perquè un dels problemes més greus dels darrers temps és que volem de tot durant tot l’any. Tomàquets i enciam i melons a l’hivern, i kiwis a dojo.
Menjar d’acord amb les estacions de l’any és més respectuós amb el medi ambient, el producte és més fresc, tendeix a ser local (i això és bo per a l’economia nacional), i ens fa més il·lusió tornar-lo a menjar, que no si el consum el realitzem 12 mesos a l’any, cada any. A més, és una de les millors maneres de tornar a connectar amb els cicles de la natura i les diferents èpoques de l’any.
Per a saber-ne més:
Menjar: comptar els km per mos
Saps allò que menges?
On comprar aliments locals
Aliments de temporada
Supermercats, no gràcies
