Política 103. Sobre els incendis que assolen el País Valencià. Jesús Frare. Iniciativa Animalista.

Els resultats parlen per nosaltres.  Cap any hem estat ni tan sols a prop de les 10.000 hectàrees cremades, que serien un desastre ecològic.

Serafín Castellano en resposta a Lluís Torró.  23 de maig de 2012, 35 dies abans que començaren els incendis que han cremat més de 50.000 hectàrees al País Valencià.

El vent s’ha emportat el vel de fum que ha cobert el sol durant tres dies.  Una trista llum taronja ha acompanyat la lenta caiguda de les cendres que portava el vent de ponent.  Els incendis han assolat la terra i han destruït milers d’hectàrees de bosc, i l’especulació que només ens porta cap a la destrucció i la fallida econòmica ja es frega les mans[1]. 

La prohibició de construir a terrenys de bosc que han patit un incendi[2] desaparegué, al País Valencià, amb la nova Llei de sol no urbanitzable del 2004[3].  L’única barrera que resta és la llei estatal, que no permet rendibilitzar la piromania amb torres de pisos durant un mínim de 30 anys[4], i la llei forestal autonòmica, que prohibeix la transformació de la terra en conreus durant 20 anys, les activitats extractives en 10 anys i pastures ramaderes en 5 anys[5].   L’esforç del Govern Valencià s’ha centrat en llevar tots aquests tallafocs des dels seus despatxos.

Les imatges recorden els incendis de Grècia de 2007.  Després del triomf electoral de 2004, a pocs mesos de dels Jocs Olímpics que havien omplert Atenes del repetitiu rococó 2.0 de Santiago Calatrava, la dreta continuà amb el desgavell econòmic i polític que s’evidencià amb eixos grans incendis que mostraven la falta de recursos i de previsió.  El desastre del foc s’ha acarnissat a Grècia cada estiu i, aquest any, ha arribat al País Valencià per a assenyalar amb el dit la corrupció, el balafiament dels diners de totes i tots, la manipulació i la mentida dels grans events[6].

Les retallades arribaren al bosc molt abans que esclatara la crisi, com a part de la política 103[7].  Cada any, la inversió en prevenció d’incendis i el personal contractat han estat menys que l’anterior[8].  Les mobilitzacions de la gent de les brigades forestals[9] i els avisos tristament premonitoris[10] han topat, com sempre, amb la prepotència d’un PP que només entén de fotos al podi de la Fòrmula 1 al costat de Fernando Alonso.

Son les seues formes de fer, les de sempre.  Amb menys diners, retallen el que siga per a mantindre els fluxes de diners públics que alimenten la seua maquinària d’extracció, que serveix per a mantindre les seues clienteles polítiques i que trau de sota les pedres el que abans era pastuki para todos![11].  Mentre acomiadaven la gent de les brigades forestals, Correa i el Bigotes feien de xiquets dels encàrrecs a les tendes de luxe del carrer Poeta Querol, els milions d’EMARSA volaven cap a les butxaques d’impresentables amb carnet del PP[12], Carlos Fabra abocava milions a l’aeroport del Iaio[13]…  Així funciona la seua crisi contra els drets de les persones, contra els seus pocs ingressos, contra els serveis més bàsics i necessaris.

Serafín Castellano, amb el president Fabra i  el ministre Arias Cañete.

Com no podia ser d’altra manera, també trobem al patís el negoci taurí.  Serafín Castellano, responsable de la Conselleria de Governació i, per tant, del major desastre ecològic que es recorda, ha estat molt ocupat en declarar la tortura taurina Bé d’Interés Cultural (que, per a aquesta gent, significa subvencions i recursos públics garantits front a les bescollades de la crisi).  Després de dos anys de lluita del moviment animalista, i amb el rebuig d’institucions com el Consell Valencià de Cultura[14] o la Universitat de València[15], s’ha donat per vençut.  Per primera vegada en molt de temps, el seu discurs de les aparences, ple de paraules com “tradició”, “història”,  “atracció de turisme” o “beneficis econòmics”, quedà completament desacreditat. 

Aquest any es preveu difícil pel negoci taurí: es parla d’una caiguda a la meitat dels “espectacles” de bous salvatges[16], que són els que es compren a preu d’or a les ramaderies per a ser linxats una sola vegada i posteriorment matats, quasi mai a un escorxador legalment autoritzat.  Per això servia el BIC: per a tractar el tremolor de cames que es veu per tentaderos i asientos de preferente sombra, el terreny on els mercaders de la tortura, sempre amb un gran puro a la boca, s’apropen als amics polítics i ploren subvencions i mamen diners públics.

El mateix passa amb la fanfarronada d’Artur Torró, alcalde de Gandia.  L’any 1987 fou l’últim de la Fira Ducal de Gandia, que decidí bandejar la tortura taurina fins que, 24 anys després, a pocs mesos de guanyar les eleccions locals que posaren fi a 28 anys de govern municipal del PSPV, aquest empresari vinculat a negocis taurins promogué una correguda de bous que s’ha convertit en una fira amb dos dies de cartell.  El dissabte 14 de juliol, a les 11:00 i pel Passeig Marítim de Neptú, a la platja de Gandia, la ciutadania mostrarà el seu rebuig a aquesta nova maniobra per a mantindre viu el negoci de la històrica i tradicional matança ritualitzada de bous, i que es farà a costa dels diners de la cultura de veritat.

Un incendi sempre deixa centenars de milers de víctimes.  Veient les fotos dels cossos calcinats de tants animals morts per asfíxia, pense en tots els que han aconseguit sobreviure i es troben a un desert de cendres, sense cap recurs per a sobreviure.  Pense en tots els animals que havien estat abandonats i que havien trobat refugi a una protectora de la zona.  Pense en tots els animals de granja que foren abandonats a la seua sort i que, en cas d’haver sobreviscut, només tindran com a premi més temps d’esclavatge i la mort a l’escorxador.  S’afegeix la tristesa per tota la vida vegetal que ha desaparegut.  Cobria amb generositat més de 50.000 hectàrees de terra i donava llar a tots aquest animals que ara vaguen pels paisatges coberts pels que han mort, cendres d’éssers vius que han volat fins a la ciutat i fins a la mar.

La tristesa no ens pot aturar: és hora de dir prou al mal govern, a la destrucció del futur de totes i tots, dels humans i dels altres animals.  Ho haurem de fer moltes vegades i a molts llocs, i entre ells estan les accions en defensa de la vida i contra la tortura taurina que tindran lloc a Algemesí, la tercera setmana de setembre; a Sueca, el 30 d’agost, i primer de tot, a Gandia, el 14 de juliol.     

Les últimes línies les reserve per a mostrar el meu suport i solidaritat amb els milers de persones que pateixen més directament aquest gran desastre ecològic.  Pel record del bosc que ha estat i per l’esperança del que tornarà a ser.

---