El Rival Petit, seguint la seva tradició, ofereix avui el perfil dels quatre candidats que lluiten per arribar a la presidència de Més Que Un Club, i ho fa amb, snif, el poc entusiasme que compartim amb una gran part de la marea que va dur Laporta al poder fa set anys i va iniciar el millor període de l’era moderna del Barça:
AGUSTÍ BENEDITO:
Amb un passat a Unió Democràtica de Catalunya i sense estudis, Benedito ha estat la revelació de la campanya, fet que parla més de la campanya que d’ell en sí mateix. Ben assessorat per un cap de campanya que és el que va dur Laporta a la presidència i afavorit pel fet de no rebre atacs de ningú, Benedito ha aconseguit passar el tall i garantir-se una posició de sortida digna pels propers comicis, que tindran lloc al 2016 o bé quan hi hagi una temporada sense títols i s’hagi de presentar una moció de censura sí o sí. Ha protagonitzat diverses relliscades -com atribuïr vincles amb els sociates a un candidat amb carnet convergent, sumar-se a la proposta sandrista de carregar-se Cruyff- i, per bé que mira d’anar canviant el discurs segons el que diuen les enquestes, ofereix una credibilitat tirant a molt poca, especialment si tenim en compte que quan al 2003 va ser convidat a mullar-se quan el club estava en estat crític, tenia coses més importants a fer. Per si això fos poc, va piulant que Laporta es va desviar del seu projecte al 2003, fet que fa sospitar que ha estat fora de Catalunya en els últims set anys, on tothom ha pogut veure com Laporta ha complert amb els seus compromisos de cruyffització i catalanització del club d’una forma encara més important del que podíem somiar els seus propis votants. Ningú coneix el seu equip i no ha estat transparent amb respecte a quines seran les seves apostes per llocs clau com la secretaria tècnica -que probablement anunciarà abans de les votacions-, fet que fa encara més palès el seu caràcter zapatubbista. En resum, altament poc recomenable, per bé que tingui l’importantíssim aval de la redacció d’esports d’El País, que està diversos milions d’anys llum per sobre de la resta de redaccions.
JAUME FERRER:
És el candidat oficialista, çò és, l’apadrinat pel president sortint. Aquest fet constitueix la seva principal virtut, a més d’una perfecta explicació de fins a quin punt ha estat Laporta incapaç de bastir una candidatura continuïsta amb cara i ulls. El seu equip és força desconegut, el seu paper durant la moció de censura va ser poc clar, tal i com recordava no fa gaire Xavier Sala-i-Martín, i el seu discurs, a l’igual que el de la resta de candidats, és tan engrescador com una sessió de sexe tàntric amb Pilar Rahola. Tanmateix, al seu favor juga el fet del suport del President Laporta, que ja és força més del que poden presentar altres candidats. Hi ha dubtes sobre la seva capacitat per afrontar la pressió, i a la junta sortint tampoc ha demostrat cap paper preponderant en relació amb els èxits dels últims anys més enllà d’haver aguantat.
MARC INGLA:
Després de la monumental errada que ell i Soriano van protagonitzar cedint a la grotesca campanya mediàtica dels analfabets funcionals de la premsa esportiva barcelonina després de la moció de censura -errada sense la qual avui tindrien un 90% de l’elecció garantida, amb un continuïsme unit i amb uns resultats impecables- i l’espantada de Soriano pel tema d’Spanair, Ingla mira de remuntar en aquesta última setmana el galàctic aventatge de sandrinho. Tot i presentar-se com a valedor de la feina d’aquests set anys, Laporta l’ha acusat de preferir la contractació de Mourinho a la de Guardiola. En qualsevol cas, li costarà arrossegar vot continuïsta si no és capaç de fer autocrítica sobre la seva espantada després de la moció, i que va situar el club a tocar de l’abisme, fet que podria haver avortat els èxits de les últimes dues temporades la paternitat dels quals s’atribueix. Té un equip més potent que el de les altres candidatures, és més agradós de sentir quan parla de les candidatures rivals que quan parla de la seva, i personalment jo agrairia que deixés de reclamar-se com a liberal quan té a la candidatura el mpaxim artífex de la morterada de caler públic que ens ha costat -i ens costarà- als catalans el tema d’Spanair. En tot cas, sembla l’únic candidat capaç d’impedir la victòria del sandro-nuñisme, fet que li pot suposar un important aventatge en les votacions.
SANDRO ROSELL ÀLIES “ALEXANDRE”
Rosell és el candidat de tota l’escòria imaginable. El nuñisme en bloc, la Brunete en bloc, el Grupo Godotis, la majoria del grupo Zeta, el que queda de l’Avui, Reixach i Florentino Pérez recolzen com un sol home el vice-president que va sortir del club per la porta del darrera després de perdre el pols amb Txiki i Cruyff després que Laporta, un cop més, encertés en una decisió important. Va sortir del club pronosticant que tot s’enfonsaria, i si aconsegueix tornar-hi es trobarà al museu dues Champions i tres lligues que l’han posat al seu lloc, a més d’un equip estratosfèric. Es carregarà sí o sí el model esportiu -començant per l’entrenador, que no suportarà que aquest aprenent de Piterman comenci a posar el nas en temes esportius-. El seu aventatge s’està esvaïnt a la mateixa velocitat amb què respon a preguntes fora de guió, i les seves propostes sobre impedir nous associats, marginar els negres del planter o negar-se a ser transparent amb la seva aposta per a la secretaria tècnica -que es rumoreja que pot ser Zubizarreta, màxim exponent al costat de Valdano d’aquesta presa de pèl que és el cruyffisme madrileny- li estan restant recolzament, juntament amb l’ascens d’un Benedito a qui el bon tracte de la premsa rosellista pot servir per assolir un resultat inesperat, especialment pels seus patrocinadors. En resum, el pijtor candidat possible.
JAN LAPORTA
El president sortint no es presenta a les eleccions, però surt com el guanyador de la campanya per comparació amb el que han ofert els quatre candidats que es disputen la presidència. Aquests han acreditat tenir bastant del pitjor de Laporta, però poques coses de les que l’han dut a prendre amb encert la pràctica totalitat de les decisions del seu mandat.
