Un dels protagonistes d’aquesta història és el banc on treballava Paulson, l’antic banc d’inversió (ara reconvertit en una mena de banc comercial) Goldman Sachs. He de reconèixer que li tinc una especial simpatia, no només perquè hi vaig treballar, sinó també perquè penso que és (era) el millor banc d’inversió. Aquesta crisi la va veure venir: quan es va enfonsar el mercat subprime… ells estaven curts de deute subprime (és a dir, tenien deute venuda i per tant, si el valor baixava, ells guanyaven diners)! El contrapunt és que mentre ells apostaven a què aquests actius baixarien de preu, venien aquests valors als seus clients… Com a mínim, no gaire elegant.
Henry Paulson, actual Secretari del Tresor, va ser president de Goldman Sachs. No és una excepció. Altres executius de Goldman Sachs han tingut posicions polítiques rellevants, com els antics presidents de Goldman Robert Rubin (Secretari del Tresor amb Clinton), John Corzine (Governador de Nova Jersey) i Stephen Friedman (antic director del National Economic Council). És un concepte molt americà, el de giving back, o dedicar-se al servei públic després d’una vida professional exitosa. Pla Paulson a part, m’agradaria que fos més extés que persones amb una carrera professional exitosa es dediquessin un temps a la cosa pública.
Per cert, qui és el responsable de la nova oficina encarregada de gastar tots els milers de milions de dòlars que s’acaben d’aprovar? Doncs Neel Kashkari… de Goldman Sachs! Fins i tot un fan de Goldman com jo recomanaria una certa diversificació en la selecció de personal al govern americà.
