Això és la crisi. El més desconcertant és que desconeixem el seu abast i horitzó. A diferencia d’anteriors crisis, aquesta es produeix en un context de mundialització i forta interdependència. No ho critico, ho constato. Ara tothom busca responsables. Fora de casa, per suposat. La societat en els polítics, els polítics en els banquers… i si tots i totes en som responsables?
Els partits polítics han anat passant cada cop més d’oferir idees a vendre màrqueting. Moltes paraules i pocs fets, foc creuat entre ells, massa polítiques de cara la galeria salvant honroses excepcions… Massa soroll de fons.
Tots som sabedors de l’espoli fiscal que patim a Catalunya. Diners guanyats euro a euro amb el nostre temps, preocupacions, esforços i suor. L'estat espanyol ens practica una continua sangria a consciència: 8’2 € per català i dia, 3.000 € per català i any, i no hi posem remei, ens deixem dessagnar. Com si a casa nostra, als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, a les nostres infraestructures i serveis públics, ens sobressin els diners. Sobretot ara.
Ens neguen o limiten els nostres drets i llibertats nacionals i preferim mirar a un altre lloc: el dret a decidir el nostre futur com a poble, competir internacionalment amb les nostres seleccions esportives, tenir representació política exterior per existir al món i poder entrar al joc internacional….
La societat ens hem deixat seduir per l’individualisme més egoista i egocèntric, pel consumisme més mercantilista i impulsiu, per la competitivitat salvatge, per la necessitat de satisfacció immediata, per les modes i tendències, pel culte exacerbat a la imatge, per la cultura de la incultura, per l’anestèsia del pa i sobretot del circ, per una vida per la qual no caminem, sinó que correm, perquè sembla que sempre portem pressa…
Hem anat buidant els nostres cors, els nostres esperits i les nostres ments i aquesta és la més trista de totes les crisis.
Mentre les coses han anat bé, o més o menys presentables, amb un creixement que semblava no tenir sostre, ningú ha obert boca ni ens hem plantejat per quès. En canvi, ara posaríem a la guillotina al primer que s’oferís. A nivell personal actuem de la mateixa manera. Tendim a adquirir hàbits, costums i acomodar-nos a la vida amb una facilitat escandalosa. No ens parem mai a reflexionar ni qüestionar-nos res. Per a què, si les coses van bé?
Només en impactants experiències, crisis personals, galtades sobrevingudes, vides inconscientment portades a la deriva… És llavors i només llavors quan fem una pausa al camí i ens plantegem que potser algunes coses han de canviar per reconduir i millorar la nostra qualitat de vida, no sense abans autoflagel•lar-nos,autocompadir-nos, recrear-nos en la misèria i/o fer responsable a qualsevol altre de la nostra situació. Potser ara ens trobem, però com a societat, precisament en un d’aquests moments a causa de la crisi econòmica.
És per això que alguns parlen de refundar el capitalisme. Jo proposo rearmar-nos de valors i d'idees, com a persones i com a visió col•lectiva de país. Només la força de les idees, dels valors i de fortes conviccions ens traurà de la crisi i ens marcarà un camí. Proposo redescobrir-nos i repensar-nos per poder-nos armar d’un criteri íntegre, nou i clar.
Davant la crisi, que és la traca final d'una llarga mort anunciada que no hem volgut veure, ressuscitem de les pròpies cendres com l’au Fènix. Si nosaltres no pensem, algú ho farà per nosaltres amb totes les seves conseqüències. Si no acceptem la nostra part de responsabilitat individual i col•lectiva, no donem opció a oferir solucions i alternatives. Si no ens permetem somiar i no per això deixar de ser pragmàtics, coherents i tirar pel dret sense embuts, estarem on estàvem i a remolc del carro d’un altre. En definitiva, si no sabem on volem anar, no anirem enlloc, i la resta no són més que bones intencions i paraules que se les emporta el vent.
La crisi és una tragèdia, cert, però dins el dramatisme, enlloc de recargolar-nos en una actitud pessimista i passiva, també podem veure-la i viure-la com una oportunitat personal i col•lectiva per començar a construir un nou horitzó on la societat civil catalana i les seves institucions tornem a ser els amos i protagonistes de les nostres vides. No ofereixo solucions, però proposo un camí per arribar-hi. I tu, què vols ser de gran?
