Fixeu-vos que quan en Jan Laporta parla de la caverna mediàtica sempre hi afegeix el qualificatiu de “españolista”. Mai parla de caverna mediàtica española, sempre parla de españolista. L’èmfasi en titllar la caverna de españolista i no pas de española no és una qüestió menor ni una forma de parlar, sinó que no deixa de ser una manera de recordar-nos que aquest concepte no és exclusiu per als mitjans de la capital del país veí coneguts de manera genèrica com a Brunete o Brunete mediàtica, sinó que el terme en qüestió també inclou la versió autòctona de la Brunete, és a dir, la brunete godòtica o els godotis com acostumem a referir-nos-hi els de Rival Petit en honor del Grupo Godó, grup marmessor del neofranquisme monàrquic a casa nostra.
Els Godó exercint de cavall de troia de l’anticatalanisme més recalcitrant i liderant les forces del quintacolumnisme per mantenir-nos dins els límits del regionalismo bien entendido i/o l’autonomisme responsable, però sempre sotmesos als designis de la metròpoli. Un Grupo Godó que, a resultes de la liquidació de l’estatut per part del Tribunal Constitucional i paral·lelament amb la campanya a les eleccions blaugrana, ha incorporat a la seva files al Periódico i l’Sport del Grupo Z que ja s’han lliurat en cos i ànima a la causa rosellista i, fins i tot, els llargs tentacles ja arriben a tv3, on aquest personatge que monopolitza tota la franja matinal, el pixacuní (Rahola dixit), ha admès de manera indisimulada la seva animadversió per l’expresident Laporta amb la col·laboració inestimable de Mossèn Puigverd i del tertrulià Uretra, del qual tampoc m’esperava la seva bel·ligerància.
Un aiguabarreig i una amalgama d’interessos que gosaria qualificar-la de brunete sociovergent i que mesos enrere ja va decidir tancar files per impulsar al Sandrusku a la presidència del Barça i de torpedinar la carrera política d’en Laporta davant l’evidència que l’entrada al Parlament de Solidaritat Catalana per la independència podria dificultar la majoria absoluta que les enquestes pronostiquen per a les files convergents o condicionar-ne la política d’aliances. Una fusió d’interessos que començava amb un gran sopar –la conspiració dels onze-tot emulant aquell altra gran sopar on les vaques sagrades de la societat catalana li exigien a l’Artur Mas que viatgés a Madrid a signar-li un xec en blanc a Zapatero per tancar el serial estatutari. Un sopar-conspiració conegut com a cerdanyaberg i que el nostru president sempre ha negat malgrat la foto el deixi en evidència i el video de peu de pàgina com a mentider.
Que us haig d’explicar, el poder d’aquesta gent és enorme i la seva capacitat d’influir i d’intoxicar és múltiple i variat i sense necessitat de reparar en despeses. Els pamflets Gal, perdó Gol, i Pelíkano, amb línies editorials que gairebé voregen el llindar de la delinqüència en serien els exemples més paradigmàtics. Per a més inri i dit sigui de passada, un dels seus caps visibles rebia l’homenatge del president Rosell i del directiu Cardoner (el net del trànsfuga Casaus) a la trobada de penyes de Donosti.
El malaltís revengisme d’aquesta gent no té límits ni aturador, i no contents i satisfets amb recuperar el poder, han entrat en la dinàmica perversa de carregar contra el més mínim signe del victoriós passat immediat tot culminant en la celebració d’una assemblea de compromissaris, perdó d’un judici sumaríssim, per condemnar el president amb més títols de la història del Barça. Un judici sumaríssim sense defensa, sense accés al sumari, amb diversos fiscals i amb la col·laboració parcial, indigna i poc professional del representant de la franquícia auditora KPMG, que no ha fet cap favor al depauperat prestigi actual de les empreses auditores.
Al marge del resultat de l’assemblea, de si els acords són o no legals, de les impugnacions que es presentin, etc.etc., el que si ha deixat l’assemblea és la patètica imatge d’un president sense lideratge, cínic, hipòcrita i refugiant-se de manera covarda en el vot en blanc. Una actitud indigna que ha generat interessants articles d’alguns periodistes que encara mantenen la seva integritat i professionalitat i que a RP en volem recomanar la seva lectura. Un primer article seria el de Ramon Besa, el darrer periodista premiat amb el prestigiós premi Vazquez Montalban, que titulava a les pàgines del país La perversidad del voto en blanco i que enllacem tot seleccionat el darrer paràgraf: A quienes gobiernan se les pide que ejerzan y Rosell desorienta a los barcelonistas con su actitud. El cargo de presidente exigía precisamente ser responsable tanto en la decisión de llevar la acción de responsabilidad a la Asamblea como en su votación y Rosell se lavó las manos como Pilatos. Ahora ya tiene un motivo para aspirar a la unidad: la fractura social es manifiesta.
Un altre article a destacar seria el de Santiago Segurola, un altre prestigiós periodista del qual encara ens estem preguntant que cony se li ha perdut a la redacció del diari Marca. Que sàpigues, Santiago, que si vol alliberar-te de tan feixuga càrrega, a RP sempre tindràs les portes obertes. L’article es titula Divide y perderás i l’enllacem tot destacant aquest paràgraf. Lo que caracterizó a Rossell fue la debilidad. No parece lo más prudente recrearse en el pasado, pero hasta los errores tienen una buena defensa. Podía generarle la etiqueta de hombre honesto, aunque de dudoso liderazgo. Pero ni tan siquiera emergió como un gobernante de trapío. Cuando llegó el momento de decidir la cuestión más crítica del Barça en muchos años, Rossell se abstuvo, el peor refugio de un dirigente. Hizo con Laporta lo que pretendía hacer con Cruyff: erigirse en látigo y esconderse después. No lo ha conseguido. La asamblea deja al Barça terriblemente dividido y a Rossell como un indeciso de conveniencia. Es decir, sin la fibra de líder.
Finalment, un tercer article que volem destacar és de Toni Strubell titulat Politització…? I jo demano ¿què és més polític, que el Barça doni suport a la Plataforma per la Llengua o que el primer viatge del nou president sigui a Extremadura per demanar disculpes?¿Què és més polític, que després de 70 anys Barça TV hagués fet un documental sobre Josep Sunyol o que aquest president del Barça hagués romàs tants anys a la foscor més gran, sense que l’actual junta hagués tingut un sol record per ell el 6 d’agost? ¿Què és fer política, parlar davant les penyes bàsicament en català o fer-ho íntregrament en castellà? ¿Què, en definitiva, és “fer política”?
Reflexions que parteixen d’aquella famosa frase atribuïda al Franco més paternalista i que de ben segur el nostru president Sandro Rosell n’hagués pogut ser un receptor ideal: “Joven, haga como yo, no se meta en política”
Signat: Urdin-Gorria
