A ca la Brunete no guanyen per disgustos. Malgrat la profunda i doble satisfacció pel NO atorgament a Vicente del Bosque del premi Fifa al millor entrenador de l’any i per la concessió al seleccionador espanyol del premi Nabo de Oro 2010, els brunètics continuen indignats i plens de ràbia per l’espoli sofert pel futbol espanyol a la gala dels premis Fifa pilota d’or. Disgustats, indignats, i en plena indigestió de ranci espanyolisme per culpa d’aquesta conxorxa internacional liderada pels pèrfids i antiespanyols Blatter&Platini amb el diabòlic objectiu de robar i eclipsar els èxits de l’arroja el equipodetodos. Un blaterato i un platinato que emergeixen amb força per llançar-se incondicionalment als braços del ja més que consolidat villarato. Un monstre de tres caps per a desesperació de la Brunete: “Ni Messi, ni Xavi, ni Iniesta, el jugador más determinante en las victorias azulgranas ha sido el presidente de la Federación Española Angel María Villar, él era pues, quien se merecía el balón de oro.”
Una Brunete que dies enrere remasteritzava la vella cançó del Villarato com a últim i desesperat intent per salvar del naufragi un altre projecte milionari del Ser Superior. Una cantarella que obtenia els seus primers resultats rebent un benevolent arbitratge de copa contra l’etern rival amb elogis inclosos del ploramiques Llourinho. Un miratge que just ha durat fins el següent partit de Lliga on el Villarato ha tornat a posar les coses al seu lloc. Tres penals 3 (tres!) segons uns, i quatre/cinc segons uns altres. Una persecució arbitral mai vista fins ara i que enfonsa de manera definitiva les poques esperances que mantenia el Maligne de poder lluitar per la lliga. Un Maligne que a empentes i rodolons anava solucionant els partits, però que davant d’aquesta nova ofensiva arbitral ha vist amb impotència com s’escapaven dos punts vitals davant el cuer Almeria. El nunyisme agafa el pont aeri cap a Madrid i el discurs victimista arrela en força a les files del nacionalmadridisme: “Pérez Lasa se tragó tres penaltis a favor del Madrid” “el Madrid venía sacando los partidos con esfuerzo, bronca y fatigas, contra viento y villarato, y cualquier día podía llegar el empate. Los partidos del Barça son muy otros: goleadas claras, limpias. Y si hay problemas, capotazo arbitral…”
Un curiós fenomen, el del Villarato, que com més ex funcionaris, ex polítics, ex militars, ex jugadors i ex socis del Maligne reuneix i concentra al voltant d’un inacabable reguitzell d’organismes satèl·lits del món del futbol, ubicats tots ells al bell mig de la capital del país veí, resulta que – ves per on- se’ls escapa de les mans. El món al revés. I si alguns penseu que aquests cementiris de funcionaris i ex socis merengues comença, diguem que pels volts de 1939, doncs esteu ben equivocats. La cosa ja ve de lluny i es remunta a principis del segle XX, com bé se’ns explica, amb pels i senyals, en aquest extraordinari article recopilatori -caretas fuera- sobre l’historial del Colegio Nacional de Árbitros: “La caverna casposa seguirá haciendo negocio de una conspiración más falsa que un euro de madera, pero la realidad es tozuda: Desde hace un siglo, 26 presidencias decidieron quiénes y cómo debían arbitrar en España, aplicando el sistema de la “dedocracia”. Una aplastante mayoría de esos presidentes llegaron a esos cargos después de ser jugadores, socios o directivos del Real Madrid.”
La implacable persecució arbitral a que ha estat sotmès el Maligne ha deixat en segon terme l’opa hostil que la gent d’en Rouco Varela llançava sobre el departament d’esports de la Cadena Ser l’estiu passat. Opa hostil que ha culminat amb la incorporació del brunètic Manolo Lama a les files de la Cope. La seva desinteressada labor en favor dels indigents més desfavorits de ben segur haurà commogut i convençut als exigents directius de la conferència episcopal espanyola. Un nou pas en aquesta deriva neoespanyolista que ja no distingeix entre dreta i esquerra. Una deriva que s’iniciava a Euskadi amb les fraudulentes eleccions al Parlament de Gasteiz. Unes eleccions que donaven el poder a la coalició ppsoe i que significaven un primer assaig en el camí de la reconquesta d’Espanya. Una reconquesta -loapa2- a la que l’ex president Aznar, erigit en sentinella d’Occident i al crit de: Jimmy, and close Spain! ha donat el tret de sortida i el psoe no ha tardat ni un minut en afegir-s’hi. Una virtual coalició ppsoe que acabarà incrustant el toro d’osborne a la bandera espanyola i la gaviota carroñera al bell mig de la nostra senyera. El neo espanyolisme treu pit i ens esperen temps difícils, però tranquils i que tremoli l’enemic: l’home fort de CiU a Madrid, aquell que sempre surt el més valorat a les enquestes, posarà les coses al seu lloc i el regionalisme ben entès quedarà garantit pels segles dels segles, amén. No en va hem vist com aquesta mateixa setmana Jordi (Oriol) Pujol II era designat primer candidat en la línia successòria. Pujolisme forever. Estem arreglats!
Però no tot han de ser desgràcies. Encara ens queda el Barça. Veurem quan de temps durarà el millor Barça de la història en mans d’aquesta colla de perillosos impresentables que el sossi-propietari ens ha col·locat a la llotja, obsessionats com estan en no voler deixar ni rastre de la millor herència jamai rebuda. Ni en voler avalar, per descomptat! Una directiva que per desempallegar-se d’en Pep està disposada al que calgui, a resar a la Meca si fa falta. Sense que es noti massa i utilitzant la premsa amiga, ja sigui des de can Pelíkano o des de les pàgines del propi MD per intentar desprestigiar la figura d’en Pep. Els fracassos són culpa seva, els èxits són del Barça. Aquí i aquí els dos vomitius articles del primer periodista premiat per l’actual directiva en agraïment als serveis prestats. Entre d’altres perles, gosa qüestionar el fitxatge del guaje Villa.
I mentrestant, a can Maligne, aquest gran entrenador pel qual sospirava l’entorn mediàtic del sandronunyisme amb el gran guru Bañeres al capdavant, comença a preparar coartades per quan hagi de sortir en globus. Tothom sap que a Milà i a Londres disposava de quatre davanters centre quan aquí, pobret, només disposa del cristiano ronaldo i del musulman benzema. I així és impossible competir. La directiva, que tothom creia s’havia plantat davant les exigències del portuguès, sembla que finalment s’ha abaixat els pantalons i estaria disposada a repescar al veterà Van Nistelroy, tot i que no es descarta que el tapat podria ser el mito, el que tira del carro, el gran capitan Raul Gonzalez Blanco.
A Rival Petit però, creiem que s’equivoquen. Si han de fitxar un nou al mercat df’hivern, la candidatura que proposaríem seria la del perico Luis Garcia. Cara de Maligne i adn merengue, el millor aval.
I ja que parlem de Cornellà, amb tot el carinyo demanaríem a la gent de Crackòvia que s’oblidin de la paritat i no ens torturin més amb gags infumables de pericos, danis i poketinos.
