Barcelona, octubre de 1934. Un dels fets històrics que encara comporten controvèrsia. Dels darrers, tanmateix, destaca el d’Arnau Gonzàlez Vilalta i Gisela Bou “La creació del mite Companys”. A grans trets, segons la tesi dels autors, i en contra de la propaganda a favor i en contra del president màrtir, Lluís Companys no tracta de proclamar la independència (República catalana) sinó preservar la república espanyola de la involució política arran de la instal·lació al govern de Madrid de membres de la CEDA, comandada per Gil Robles.
Això, juntament amb el fet que els historiadors sovint han ignorat el context europeu, ha estat minimitzat per la historiografia. Gil Robles tenia amplis contactes amb el nazisme alemany i havia declarat obertament la seva preferència per un sistema totalitari. Poca broma! Només quinze mesos abans, Hitler guanya les eleccions i va desmantellant progressivament la república de Weimar. El mateix any, el canceller austríac Dolllfuss dissol el parlament, instaura un règim feixista i el maig del 1934, per la raó de la força, es proclama una constitució dictatorial. De fet, poques setmanes abans de l’entrada de Gil Robles al poder, el mateix Dollfuss és assassinat i el partit nazi austríac acaba amb qualsevol residu d’estat de dret, en el context d’una terrorífica crisi econòmica.
Un dels objectius de la CEDA (juntament amb desfer tota la legislació progressista republicana) és acabar amb l’autonomia catalana. Quan Companys proclama la República, afirma fer-ho en defensa de la legitimitat republicana espanyola enfront de la reacció hispànica, car la referència austríaca hi és molt present. De fet, la repressió de les dretes espanyoles acaben confirmant els desigs del seu líder i inspiradors: desfà la reforma agrària, l’educativa, la laboral, defensa la preeminença de l’església i esclafa la dissidència. I sobretot, amb el pretext de la proclamació barcelonina de la República, suspèn i intervé l’autonomia catalana (i empresona el seu govern, alcaldes, regidors, governadors civils i qualsevol cosa que faci olor de catalanista o esquerranós). Enceta, doncs, el període del Bienni Negre, que com l’adjectiu suggereix, representa una dura etapa de repressió on es cova el ressentiment que esclatarà durant la guerra civil.
Ja sé que tot historiador té la temptació d’abusar de les comparacions. Tanmateix, sense entrar directament, en el govern de Rajoy és Esperanza Aguirre i la plana major de la FAES la que ara dicta les reformes. És el sector més reaccionari de la dreta espanyola la que ha fet servir l’oportunitat de les retallades europees per posar en marxa la seva agenda política, llargament covada en la travessa del desert del zapaterisme. Privatització, reforma laboral, desmantellament de l’escola pública, de la sanitat, de l’estat del benestar. I sobretot, una de més emocional que ideològica: l’atac a l’Espanya de les autonomies en general, i de l’autonomia catalana en particular. L’esperit del Conde-Duque de Olivares que cavalca de nou. El desig de revenja, odi i menyspreu que s’alimenta a mesura que les institucions catalanes acoten el cap.
No se sent remor de sabres, en una època en què els fantasmes del búnquer recuperen posicions. Sí, en canvi, als carrers i les places sonen remors de trabucs. De carlins i federals, de catalans que flirtegen amb la Lliga Nord i de l’esperit àcrata que ens caracteritza quan tanquem el seny a l’armari. Algú recorda que la lletra d’Emili Guanyavents, a banda del “bon cop de falç”, també conté el vers “quan convé, seguem cadenes”. Alguns anhelen un Corpus de Sang, assajat teatralment als peatges. De moment, l’esperit tèrbol d’un octubre, o encara pitjor, novembre de 1934 s’instal·la damunt el país… amb la perspectiva d’una suspensió de l’autonomia.
