Malgrat l’opinió de dues persones que respecto i a les que guardo una sincera amistat- Joan Ridao i Xavier Bru de Sala – no crec en absolut que la política de Catalunya es bifurqui després del 10 de juliol d’enguany . És cert que la manifestació i la sentència del TC espanyol constitueixen plegats un turning point espectacular de la nostra història, un gir dramàtic crucial i inesperat que ha posat en evidència una realitat social i política massa sovint banalitzada als dos costats de la barrera. Però crec que torna a ser un moment ideal per repetir la famosa frase de Warren Buffet : Its only when the tide goes out that you discover who’s been swimming naked. Efectivament la marea ha baixat i descobrim que molts s’estaven banyant en pilotes.
És tan senzill com això: no hi pot haver bifurcació, ni trivi, perquè només hi ha una destinació possible. No hi ha dues estacions on anar. Els anys 1936-1939 els catalans espanyolistes autoritaris se n’anaven a Burgos, amb els franquistes, perquè era la millor manera de frenar la revolució. Allò sí que era una bifurcació, un trencament històric programat i amb forces internacionals en joc. Però avui, a Burgos, als catalans espanyolistes ni se’ls ha cridat, ni se’ls espera. Una altra bifurcació seria una revolta civil, una guerra fratricida entre catalans. Dos bàndols finançats per poders ocults interessats en la trencadissa. Però aquesta possibilitat necessitaria un atiador avui per avui inexistent.
Per tant hem d’acceptar l’evidència que anem tots junts en el mateix comboi i circulem en la mateixa direcció empesos per la mà invisible de la llibertat. L’únic que ha canviat és – i això si que és un mèrit indiscutible de l’Esquerra Republicana moderna- que tots els catalans sabem, i no només una elit , que anem directes cap allò que el món coneixerà com Catalunya, estat europeu.
Gir dramàtic
Amb el gir dramàtic inesperat del 10 de juliol el que sí que hi ha és un canvi de rols general. Perquè, i en això tothom coincideix, res és el que era. Joan Puigcercós, ha quedat lliure de la seva funció de carabina del socialisme oficial. Missió assolida. Torna a ser l’hereu indiscutible del dret a decidir i un candidat a president de la Generalitat digne de tot l’independentisme. L’Artur Mas s’ha tret del damunt el pujolisme rovellat per ser el millor candidat a la presidència de la Generalitat en nom del pujolisme renovat, sobiranista i fins avui majoritari. A José Montilla el gir dramàtic l’ha posat en la curiosa tessitura d’haver d’impulsar potser allò que rebutjava: un referèndum per saber quants federalistes hi ha a Catalunya. S’estalvia haver de demanar un referèndum a España doncs ja ha constatat que allà no n’hi ha cap de federalista i menys al Psoe. Montilla és però un excel·lent candidat a renovar el càrrec de President i un model d’integració catalana digne representant d’una part importantíssima de catalans que li ho haurien de reconèixer, votant-lo. Joan Herrera potser és l’únic que està on estava gràcies a que els pocs republicans federals que hi ha a España militen a Izquierda Unida el seu partit germà . Conclusió, les eleccions catalanes seran més sobiranistes que mai i això sí que és un important turning point del relat catalanista.
I també els espanyols hauran après una gran lliçó que potser no aprofitaran,o sí, ja ho veurem. Amb l’èxit de la roja poden deduir que la copa del món aviat la guanyarà Catalunya, pròxim estat de la Unió Europea.
