D’ençà de les sacsejades a Jordi Pujol a Santa Coloma ningú havia tocat un President de la Generalitat de mala manera. L’èpica llegendària d’aquell primer toc contava que el Senyor Pujol va plantar cara a aquella gent irada, que els va increpar en breu filípica tractant-los d’incívics i que els agressors es van rendir a la personalitat del líder. Aquesta vegada, en el setge i empenta al Passeig de Gràcia el President, rodejat dels seus escortes abandona l’escenari en el més pur estil José Montilla perquè – suposo que així ho devia pensar- no cal embolicar la troca quan la feina ja està feta.
Dues consignes com a mínim
La consigna de rodejar d’estelades el President llençada dies abans de la manifestació i no només als diaris, va ser executada amb eficàcia i amb la banda sonora de xiulets i insults.Una altra consigna apuntava en una direcció semblant: col·lapsar la capçalera de la manifestació. I també s’executà l’ordre amb eficàcia, amb l’ajuda d’una rara passivitat per part de la Guàrdia Urbana i els Mossos. Molta gent va col·laborar voluntària i involuntàriament en el desagradable tap previ cridant que el poble era la capçalera de la manifestació.
La mentida professional
A les nou les notícies de la cadena de televisió CNN amb seu a Madrid començava les notícies amb tres titulars:
1- Montilla sacsejat a la manifestació de Barcelona ( imatges de l’empenta i cap imatge de la manifestació)
2- Rosa Diez es manifesta a favor de l’Estat de Dret davant del TC a Madrid (imatges de la líder amb un grup de 30 persones)
3- Un grup de guàrdies civils es manifesten reivindicant una qüestió laboral (un grup d’agents d’aquest cos, protestant)
A continuació i per aquest mateix ordre el presentador amplia les tres notícies però tampoc hi ha cap imatge de la gentada de Barcelona. Una estona més tard El País i altres digitals escampen una notícia de l’Agència Efe + Lynce : a la manifestació de Barcelona només hi havia 56.000 ànimes.
La corrupció vertical espanyola
Hi ha un fil invisible de corrupció totalitària a España que va des del carrer a les altes instàncies i que distorsiona l’Estat de Dret. L’Estat de Dret hi és i ha costat moltes aportacions i sacrificis que en proporcions importants s’han fet des de Catalunya. Per bastir-lo aquest Estat de Dret fins i tot han mort moltes persones. Per això i davant de la simptomàtica restricció del dret que aquest Estat genera “legalment” t’adones que estem davant d’un organisme emmalaltit.
España Estado de Derecho pateix d’una perillosa senilitat política i institucional. Un sistema bastit amb el ferro vell del franquisme, les restes del naufragi republicà, el plàstic ideològic de l’antifranquisme unitari moldejat en un ambient de dictadura irreductible i una corona borbònica, és un sistema inventat per durar una temporada però no per perdurar, incorrupte al cicle biològic, com el brazo de Santa Teresa. Sobretot perquè aquest és un tema que costa d’explicar als fills.
Aquest Estat de Dret senil incapaç de tenir memòria històrica, que no accepta la consolidació de les voluntats culturals dels pobles que el conformen, que es mostra extremadament avar amb el seu patrimoni centralista i sobretot que s’ha gastat la cartera de valors democràtics en uns mitjans de comunicació massa sovint discutibles a nivell professional, no té cap força moral per incidir en el nostre destí.
España ens ha declarat la guerra?
Sembla que sí. Els titulars dels seus mitjans són autèntics partes de guerra. Fins i tot el fet que els mitjans catalans hagin estat radicalment objectius en el tema de la retallada del TC i les seves conseqüències posa en evidència per contrast que la mentida que alimenta l’anticatalanisme espanyol ve dels mitjans madrilenys i la seva nefasta influència a España i els seus ciutadans.
I nosaltres tenim cos d’exèrcit per defensar-nos? Ahir es va veure que sí i en fase creixent. Tenim unitat de comandament? Sí, hi ha un inici de procés unitari en aquest sentit i tenim els problemes naturals que porta implícita la fusió de voluntats i interessos en una causa comuna. Ahir hi érem tots i com va dir Muriel Casals d’Òmnium Cultural, la unitat ens fa indestructibles. Les escridassades electoralistes són un símptoma evident d’unitat perquè el fàrmac de la unitat quan s’aplica a la ferida, cou.
I tenim cap? hi ha comandament? Hi ha el lideratge de Montilla perquè ell és en tant que President de la Generalitat, el centre de totes les hòsties que es reparteixen al país i a més té un bonus extra en perspectiva: d’ell depèn directament el front de Madrid. Aquell territori abans republicà, federalista i progressista i avui abanderat amb la rojigualda i els magistrats de TC, espera disfrutar de dos espectacles pel mateix preu: veure a Xavi, Piquè, Puyol, Capdevila, Valdés i Cesc, amb els cabells tenyits de rojigualdo cridant Viva España! i contemplar la caiguda del President de la Generalitat, epicentre del cabreig de Catalunya.
Del somni de llibertat del milió i mig de catalans i catalanes Montilla n’és el responsable davant de la història, és cert, però el toro d’España, que no el brau dissecat de l’Enric Juliana, ha baixat de la gran bandera de 60 metres quadrats i l’espera al mig de la Plaza Colón de Madrid. Res de deixar-lo sol.
Salut i sort, President.
