Portem cinc anys de creixement i consolidació constants de l'independentisme social. Bona cosa. Tot i això, encara no hem aconseguit que aquesta massa es transformi en una majoria política independentista disposada a declarar i fer la Independència de forma immediata. Potser que aquesta transformació necessària no s'hagi esdevingut -del carrer a les institucions- sigui en part culpa nostra.
Si bé tenim un país on sembla que l'independentisme és majoritari, així mateix sembla que aquest independentisme sap què vol però no sap ben bé com aconseguir allò que vol. És a dir: hi ha un desconeixement estès de COM arribar a l'Estat Català. Amb això, les elits de poder autonòmic a través dels partits polítics tradicionals, han bastit un fals discurs independentista, per aprofitar-se d'aquest vot patriòtic i enganyar-lo reiteradament sense arribar-li a donar allò que desitja.
Per desmuntar el discurs pseudoindependentista d'aquests partits autonomistes que estan monopolitzant el malanomenat procés (bàsicament parlem de CiU, secundada per una Esquerra incerta), només ens cal valorar els fets polítics que giren al voltant de l'actual Govern de la Generalitat, o bé les polítiques municipals, autèntics reflexes de les conviccions de les cúpules partidistes. M'explico: analitzant allò que aproven a les seus institucionals que dominen -i es reparteixen com un botí-, sabrem què pensen realment més enllà de la façana amb la qual s'encobreixen. Llavors, mirem-nos amb lupa mocions, instàncies, lleis, etc.
Com que l'espectre legislatiu pot ser massa ampli per un sol article, basaré tan sols els meus comentaris en l'àmbit municipal, que gràcies als regidors de Solidaritat per la Independència (SI) de les Comarques de Girona, amb qui comparteixo projecte ideològic, conec bastant bé. Després de gairebé quatre anys de legislatura municipal, un cop discriminades les moltes iniciatives a favor de la Independència, em quedaria amb dos tipus de mocions fonamentals: la “Moció per a l'exercici de la Sobirania Fiscal”, que fa un parell d'anys que corre pels nostres ens públics, i la “Moció de suport a la DUI”, aposta més recent utilitzada després del #9N per Solidaritat mateixa i altres partits independentistes.
Tot i que ambdues mocions esmentades són força diferents (una és pràctica i suposa ingressar a l'Agència Tributària Catalana (ATC), i l'altra és simbòlica), segons el meu entendre són la màxima expressió de suport d'un Ajuntament a un procés d'Independència i al Parlament que l'hauria de liderar. Casualment, gairebé a tots els municipis on des de SI les hem presentades, els seus governs locals les han tombades ja que al·leguen diverses excuses en un país encara envaït d'aquell esperit covard de “l'ara no toca!”. Majoritàriament aquests governs són de CiU, com a Llançà, Guils de Cerdanya, Begur, Vila-sacra, Viladasens… o bé del PSC, com seria el cas de Sant Julià de Ramis – Medinyà.
A efectes pràctics, només hem tingut èxit en un consistori de la desena de poblacions gironines on hi tenim presència institucional. En concret, a Riudellots de la Selva, on s'ha aconseguit aprovar la moció de la Sobirania Fiscal, i a més a més dur-la a la pràctica. A Cassà de la Selva i a Sant Julià de Ramis es van aprovar les mocions en Ple, però els seus respectius governs han posat traves per la seva aplicació a pagar els impostos a la Hisenda catalana. La resta de llocs continuen ingressant a la Hisenda espanyola i essent fidels a la legalitat espanyola, i quasi tots rebutgen la DUI com a via per assolir l'Estat independent.
En vistes a aquestes polítiques municipals mediocres i acomplexades, no tan llunyanes de les polítiques parlamentàries actuals de molta fressa i poca endreça, fetes per gestors amb mentalitat de súbdits espanyols, que depenen d'allò que digui o deixi fer Madrid, i que no van més enllà, serà molt difícil fer la Independència, perquè la Independència comença per una mentalitat lliure. Mentre els politicastres d'aquí depenguin dels veredictes d'autoritats estrangeres i es dediquin a obeir i acatar sentències sense buscar desafiaments, no serem independents. L'Estat Català arribarà aquell dia en què hi hagi una desobediència institucional de les autoritats catalanes, quan ens creiem de debò que som sobirans i optem per la via unilateral, amb una Declaració d'Independència i un control efectiu del territori i sa població. Mentrestant, continuarem vivint de la tragicomèdia, les cimeres, els acords, els pactes, les tertúlies… en definitiva, de la fretura, aquella que ja apuntava el poeta Joan Vinyoli quan deia “ara puc dir: sóc a la font i bec/ i bec fins a morir-me/ de set de volent més no sabent què,/ que és així com no es mor/ en veritat del tot: vivint en la fretura/ d'alguna cosa sempre”.
