No hi ha res que em faci més angúnia que veure tot un ramat de persones circulant cap a una església on un suposat líder moral els guia en llurs vicissituds de la vida. Alerta, que m'inquieti no vol dir que no entengui la necessitat de certa gent cap aquest sistema de creença, i la innegable funció social que aquests centres desprenen. Tot això ho dic pel recent anunci de la suposada instauració d'una mastodòntica mesquita a la plaça de braus de la Monumental de Barcelona, i la conseqüent mandra que em fan totes aquestes polèmiques. Diuen que seria una de les quatre més grans del món, finançada per un emir de Qatar amb un total de 2.200 milions d'euros. La família Balañá faria el negoci de la seva vida i sembla que l'Ajuntament de Barcelona, lògicament és qui té l'última paraula.
Doncs bé, si jo fos el senyor alcalde no m'ho rumiaria dos cops, acceptaria el megaprojecte, li posaria quatre condicions -com per exemple no alçar un minaret de 300 metres-, i començaria a parar la mà. Per què ho dic això? Doncs perquè primerament, en una societat lliure tothom té dret a finançar-se els seus vicis, i no fer allò tan adolescent de demanar espais privats amb diners públics sota amenaça d'organitzar un parc temàtic bullanguer. Després perquè l'Ajuntament, ergo la ciutadania, es beneficiaria d'una ingent quantitat de diners molt valuosa en aquests temps tan complicats que corren, comptant-hi a més, els ingressos anuals mitjançant les corresponents taxes municipals que comporta tenir un establiment d'aquestes característiques. Finalment, a diferència de les declaracions de l'Albertito Fernández Díaz, seria un centre més fàcil de vigilar si tot queda concentrat allà, un lloc on tindran l'obligació de ser el màxim de transparents i rendir comptes amb l'administració. Ja se sap que fer l'abraçada de l'ós és la millor manera d'aturar a possibles malfactors socials.
Així doncs, més enllà de la vergonya aliena que em produeix tenir un espai d'aquestes característiques, on s'instrueix sota conceptes allunyats de la cultura occidental i amb un caire perillosament gregari, cal ser econòmicament pragmàtic i fer valer la popular cita religiosa que diu que, a la vinya del senyor tothom hi és benvingut. Encara que jo hi afegeixo; dins un respecte absolut a la llibertat i seguretat dels altres.
