Mare de Déu de Cabrera

El camí va guanyant desnivell, s’estreny i poc a poc començo a entreveure la vista que segurament tindré a dalt. L’espero, com espero l’arròs a la cassola de l’antiga casa dels ermitans. Imatges en forma de sofregit on reposen cuixes de pollastre fent “xup xup” m’ajuden a veure-ho tot més senzill. Arribat en un improvisat pàrquing de cotxes de cap de setmana observo les populars i imponents escales. Populars perquè n’he sentit a parlar en un munt d’ocasions i imponents senzillament perquè imposen. Les compto una a una com aquell qui compte ovelles amb l’únic objectiu que la mirada no busqui horitzons més llunyans que desanimarien a qualsevol. Un cop a dalt, em trobo amb un curiós ascensor. És un petit telefèric d’aliments que transporta el menjar del pàrquing fins al restaurant. Li agraeixo l’esforç i encaro els últims metres fins arribar al cim.
 
Situat a 1311 metres sobre la mateixa serra de Cabrera, el santuari ofereix unes vistes extraordinàries de la Plana de Vic i la Garrotxa. La seva silueta, fàcilment identificable des de la Plana, la conformen l’altiplà d’Aiats, les muntanyes de Cabrera i Montcau i el Puig d’en Bach. Com un infant em dedico a endevinar un a un els pobles que albiro des d’aquest indret privilegiat. L’església, del s.XVII, reposa sobre el mateix lloc on es trobava l’ermita del castell, derruïda per un terratrèmol el 1428. Al costat, el meu proper objectiu: l’antiga casa dels ermitans avui reconvertida en un agradable i rústic restaurant. Quan hi entro puc sentir la seva olor, no en tinc cap dubte.  M’està esperant i sé que no em fallarà. M’entaulo amb l’únic anhel de veure’l arribar des de la cuina. Ja és aquí, aplaudeixo, ulls vidriosos i un lleu somriure. Quan introdueixo la primera cullerada d’arròs dins la cavitat bucal les meves papil·les gustatives el sotmeten a judici. El veredicte és el de sempre: no m’has tornat a fallar.