Recordo, a les primeres entrevistes que em feien com a alcalde d'Arenys de Munt, com feia rectificar als periodistes quan deien “vostè és l'alcalde d'Arenys de Munt”. Jo els deia: “perdoni, faig d'alcalde”.
La representació d'un poble en la funció d'alcalde és una tasca amb començament i final i de la mateixa manera que s'hi arriba se'n surt. Però els humans tenim tendència a voler fixar i fer perdurar moments, sobretot si considerem que són bons.
Heràclit deia: “tot flueix”, les coses no són, esdevenen en un canvi constant. Substituir el verb ser pel verb esdevenir ja ens acosta més a una realitat que més que estàtica és en canvi permanent.
No entraré en la qüestió de la identitat personal i de com nosaltres mateixos al llarg del que en diem vida experimenten canvis constants.
De fet identificar-se amb allò que es fa és un reduccionisme que empobreix la persona. No ens podem identificar amb allò que sabem, allò que tenim, el lloc que ocupem… perquè som alguna cosa més del que sabem, fem o tenim. Què som? No esperareu que contesti a la pregunta, que tothom s'espavili.
La nova economia col·laborativa ens ensenya a substituir la propietat per l'ús. No és important acumular i posseir moltes coses (societat de consum) sinó poder disposar de coses i compartir-les. Ser propietari o esdevenir usuari? Compartim un planeta que és de tots els qui hi som i també hauria de ser de les generacions futures. Però aquesta parcel·lació del planeta i el dret de propietat fa que el domini que s'hi exerceix el degradi i l'empastifi sense miraments perquè el sentiment que tenen les grans empreses propietàries és que allò els pertany incondicionalment. I en un món canviant res no és per sempre i incondicionalment. Si conjuguéssim més sovint el verb esdevenir en seríem més conscients.
No demano un paradís comunista ni la desaparició de la propietat sinó una actitud sobre allò que posseïm que inclogui la provisionalitat d'aquesta possessió i la responsabilitat de gestionar-la pel bé de tothom (dels qui hi som i dels qui vindran).
Diumenge cantàvem a missa d'onze: “la bondat i l'amor del Senyor duren per sempre…” Si busquem un absolut, algú que pugui fer servir el verb ser amb propietat i que estigui alliberat del canvi constant i del relativisme, el trobem en el que és defineix com “sóc el qui sóc”. Els altres només tenim el ser prestat per una temporada.
Dèia la meva àvia quan topàvem amb algun cregut i entonat: “aquest és pensa a ser molt”.
Som participants de l'ésser, usuaris temporals, membres d'una realitat superior i això ens defineix. Pensar diferent seria cometre l'error d'aquell globus blanc que corre per les meves venes pensant que va on vol i fa el que vol i que no forma part d'un organisme superior.
