Llegeixo al diari ARA que el PP repartirà fullets durant la Diada per desmentir “la tergiversació nacionalista” del 1714. La desorientació de l’unionisme a Catalunya és de tal envergadura que la seva acció política comença a reduïr-se a la més absoluta marginalitat, barrejada també amb la manca de sentit comú que sempre ha aflorat dins aquests sectors. Una mostra més d’això que dic l’he presenciada de nou amb la recomanació que el grupuscle Moviment Cívic 12-O, a última hora i amb la dignitat pel terra, feia arran de la suspensió del seu aquelarre que volien fer demà a la Sagrada Família; la convocatòria es transformaria ara en demanar als seus simpatitzants que s’atansin a resar a la basílica gaudiniana. Esperpèntic.
Deia doncs, que el nivell dels defensors de la Constitució espanyola -rígida i intocable- a casa nostra és preocupant per la seva desesperació i les bajanades que diàriament ens regalen. Això d’aquestes octavilles de l’Alícia -pobreta- em recorda a mi deu fer uns 20 anys enrere, quan amb un esclop i una esperdenya editàvem amb un amic osonenc un fanzine que intentava explicar amb quatre pinzellades i de manera amena la història de Catalunya. Eren aquells anys que l’independentisme, petit i migrat, despreciat i endogàmic, no importava a ningú i significava l’estranyesa social. Nosaltres amb tota aquella il·lusió fèiem, entre altres coses, aquest petit servei a la gent del nostre entorn local perquè alhesores cap diari emetia suplements explicant el setge de Barcelona del 1714, la batalla de Muret o el tractat del Pirineus, era predicar en un desert de persones educades en la Catalunya autònoma i grisa, mancada de referents històrics.
Ara el PP, sense possibilitats de fer res políticament a Catalunya es llença a la barricada a repartir paperets amb la seva versió de la història -entre ximpleries vàries- talment com nosaltres fa dues dècades quan ens sentíem incompresos, dissortats i errants, cavant el parapet del descrèdit social. Senyora Camacho, que li vagi bé el viatge a les tenebres de la incomprensió social, i no prengui mal, sobretot. Nosaltres anirem tirant, ara ens toca el torn i intentarem no desaprofitar-lo. (Creuem els dits).
