Si bé perdre’s, en general, és sinònim de fracàs, a Alfama esdevé poc més que una obligació, o millor dit, un plaer de magnitud extrema. Sense rumb i amb la única condició de descendir ressegueixo els carrerons de llum escolada, de portes entreobertes, d’àvies amb davantal i de llenceria estesa. El mirador de Santa Lucia és una perfecta atalaia per parar el temps, reposar i orientar-se en aquest laberint urbà. En pocs minuts arribo a Sé, la catedral de Lisboa. M’assec als primers bancs, inclino el cap ben a munt i el que veig m’agrada, m’agrada molt. Romànic i gòtic de pedra tallada. Senzilla però emotiva. En sortir, una ferum familiar envaeix el meu olfacte: sardinhas asadas. Inspiro fort i com un gos en plena temporada de tòfona segueixo el rastre. Abans d’entrar a la cantina, no puc evitar esbossar un lleu somriure. Inscrit sobre el marbre esgrogueït que resta sobre la porta, llegeixo: cooma por consumo.
Article de la revista digital de viatges capdecreus www.rcapdecreus.cat
