L’INCOMPLIMENT SELECTIU DE LES LLEIS

És acceptable democràticament que un poder públic promogui l’incompliment d’una llei? Doncs depèn.
Els partits majoritaris espanyols ens han acostumat, al llarg de la història, a complir només les normes que els convé i a incomplir, sistemàticament, aquelles que no els agraden.
Tenim exemples vius, com és el cas de la no aplicació dels preceptes d’una llei orgànica com és l’Estatut d’Autonomia de Catalunya pel que afecta a les inversions, o de fa pocs anys, quan la ja traspassada (a la vida civil) Esperanza Aguirre feia apologia de la insubmissió a lleis proposades pel PSOE i aprovades per les Corts Generals. Els arguments que han utilitzat per justificar la virtut d’això eren, en el primer cas, un problema de diners, i en el segon, un problema de consciència.
Els espanyols tenen molts problemes, ja es veu, un dels quals és el que es deriva d’aquella dita castellana que diu “ley es lo que ordena el Rey”. Les seves estructures mentals continuen sent autoritàries i pre-democratiques i, per tant, encara no han assumit que les lleis les promulga el Rei, però qui les aprova és el dipositari de la voluntat popular, és a dir les corts o les diferents assemblees legislatives. No saben, o no volen saber, que som en un estat social, democràtic i de dret, on la sobirania resideix precisament en aquesta voluntat i no en el poder executiu o en el judicial. Bona mostra d’aquest embolic mental del qual gaudeixen en va ser la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’estatut català, on un organisme de caire judicial va tenir la capacitat d’arrabassar la voluntat popular.
Als catalans ens casa més el concepte “llei és tria i dret” i quan instem a incomplir una llei ho fem per poder exercir el dret democràtic, reconegut internacionalment, d’escoltar la veu del poble perquè decideixi el seu futur.
I si ells entenen que la voluntat popular dins l’estat espanyol és “una, grande y libre”, cap problema, que convoquin el referèndum d’autodeterminació de Catalunya amb àmbit estatal. El resultat ja el sabem: els espanyols no voldran i nosaltres si. Ja tindrem un resultat democràtic per explicar al món i demanar empara per exercir el dret col·lectiu de poder decidir el nostre futur que se’ns reconeix internacionalment.
I haurem passat de conèixer la voluntat del Partit Popular a conèixer la voluntat popular. Que no és el mateix.