El debat sobre la liberalització dels horaris comercials és com la cançó de l'enfadós. O com l'obra de la Seu. És d'aquelles discussions que, com la llei electoral, es fan interminables i, per tant, acaben sent irrealitzables. Coses -potser- de ser una autonomia provinciana que ha idiotitzat els governants i els seus votants de manera tediosa durant dècades. Bé, el fet és que arran de l'última iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona d'ampliar els diumenges d'obertura de les botigues, el debat, tímidament -no fos cas- s'ha tornat a enraigar.
Sobre la liberalització d'horaris, així d'entrada, hi estic del tot d'acord. Com també estic a favor, en termes generals, que l'economia sigui gestionada per la gent i, en molta menor mesura, per l'estat. És una qüestió de principis, de sentit comú i de llibertats. Mai ningú, i menys una administració, sabrà millor què és el que et convé. D'altra banda, protegir el petit comerciant i les zones típicament de comerç dels centres dels nostres pobles i ciutats, com una mesura de donar vida comercial, i per tant humana, també ha de ser una prioritat d'un govern i una mesura que tothom hauria d'entendre, si no és que es vulgui un model com el francès, on els pobles han mort d'avorriment i de fàstic en favor d'uns extraradis comercialment espaterrants. La qüestió, doncs, complicada, és saber com es pot combinar la llibertat d'horaris amb la protecció de les nostres botigues dels nostres entranyables cascs antics i teixits urbans.
Per moltes voltes que s'hi vulgui donar, des del meu punt de vista no hi ha més solució que reformar en profunditat aquest danyívol sistema laboral que patim, que entre la ceguesa i immobilitat d'uns i altres el fem perdurar ja massa temps. No pot ser que un petit empresari, que és el que aporta -en conjunt- més llocs de treball, li costi gairebé la vida obrir un negoci, acomiadar o contractar treballadors. Som en una posició de vergonya mundial respecte del tema impositiu. Això fa que el petit botiguer sempre estigui en desavantatge davant les grans superfícies, si a ell li costa Déu i ajuda contractar. Fins que no es reformuli a fons el sistema laboral, fins que la societat no entengui que res és per tota la vida i que la mobilitat laboral serà un nou codi social, el petit empresari no podrà obrir quan ell cregui que li va millor obrir -que és la base de tota llibertat econòmica i per tant de prosperitat-, perquè no li sortirà a compte obrir més hores amb un o dos treballadors de més. Fet que el portaria a una pèssima situació si efectivament es realitzés aquesta liberalització horària.
És aquí on rau gairebé tot i la dificultat d'aquesta liberalització que sense dubte beneficiaria tothom. Però també hi ha un altre factor a tenir molt en compte que repercuteix directament en les petites empreses. Aquestes han d'innovar, espavilar-se i oferir productes de millor qualitat que els de les grans superfícies. Fer atractiva la seva botiga, aquest és el millor ganxo per competir amb les grans, monòtones i tristes cadenes comercials. No podem estar tota la vida amb la mateixa cagarada i mantenir una botigota sense cap esquer ni cap encís. Hem de pujar al carro dels signes dels temps. Aquesta és una responsabilitat individual, i la lògica ens porta que sempre se'n surten els que treballen de valent per oferir un millor producte al client. No hi ha volta de full, fa mil·lenis que això funciona així, i no ho canviarem pas.
En aquest nou país que construïm hem de basar-nos en les llibertats, i una d'elles és sense dubte la d'horaris comercials perquè cadascú es gestioni la seva vida de la millor manera que cregui. Però perquè això passi les múltiples taxes als negocis petits hauran de disminuir. Hem de passar la major part de la responsabilitat a la gent, i només ajudar i recollir els que en un mal moment de la seva vida han tingut una desfeta econòmica, d'altra manera, mai aconseguirem ser una societat adulta i pròspera.
