L'esport, com en altres coses essencials d'aquesta vida -el follar per exemple- està sobrevalorat. És gràcies a l'evolució que experimentem en el transcurs de la vida i, sobretot, la sofisticació que cerquem per ser millors, que aconseguim mesurar i aplanar els nostres vicis i les dèries que hom pateix. Si no hi ha evolució personal corres el perill d'estancar-te i acabar sent un cretí endogàmic sense adonar-te que n'ets.
Fa més d'una dècada un servidor era d'aquells que de tant en tant es trencava el cos fruit d'un esforç sobrehumà, normalment en BTT. Els camins, salts i corriols de la comarca d'Osona no se'm resistien, i el cos, val a dir-ho, em responia tan bé que la ment sempre em demanava més. L'esport és un vici, i com tots els vicis l'hem de mesurar per no
acabar, en aquest cas, estirat mig mort d'un atac de cor en un racó de bosc sol sense possibilitat de salvació. Aquesta és una tragèdia que has d'evitar de totes totes pels que t'estimen, i més si tens un fill. No s'hi val anar a fer el cabra fent veure que et cuides i et saneges, no ens menteixis i no et menteixis a tu mateix. Ja n'hi ha prou jugar-te l'existència terrenal mentre la teva senyora i el teu fill t'esperen a casa.
La vida m'ha ensenyat que val molt més la pena i és més reconfortant cultivar la ment rodejat d'amics interessants, sempre acompanyat d'exisits menjars i celebrats gin tònics, que la mentida hostil i regressiva de l'esport en excés. Diria més, l'esport d'elit és un insult a l'existència humana.
Val a dir però, que sense un cos sa no hi ha ment que se salvi, i per
això és necessari equilibrar els festejos intel·lectuals i culinaris
amb una mica d'esport reconstituent. Fer l'esport just i necessari és
vital per mantenir-nos en forma. Caminar, córrer, nedar, no més d'una hora i amb regularitat pot arribar a ser agradable i tot. Dic no més d'una hora perquè si portes xandall gaire estona corres el perill que la teva dignitat s'escoli avall cap a l'infern. Déu no perdona l'indecència estètica.
Però per sortir a fer esport cal molta dosi de poesia, cal voluntat i coratge, i imaginar-te bells mots que omplin l'esforç que has de fer, perquè fer esport és sumament avorrit i cascar-te el cos és absurd. Per cretins com deia… Sense poesia ni ganes de superació no
hi pot haver esport. La meva experiència amb l'exercici físic no hauria estat possible sense sentir, observar i palpar la pàtria, sense el seu contorn que et xucla. Sí pàtria. Pàtria. Pàtria. Aquest mot tan desqualificat per uns i conculcat per altres, un mot que només té sentit en mans dels poetes, que te'l fan estimar perquè et fan estimar el paisatge humà i espiritual que t'envolta. Un dia, davant d'una esplèndida església romànica del nostre Pirineu exclamí que l'home sense Déu és un gos. Ara aquí afirmo que un home sense pàtria és una rata, i de clavaguera per ser més concrets. Només els incrèduls nihilistes són cosmopolites, només el pobre home blanc d'Occident s'ha inventat l'exotisme per ser més snob i imbècil. Si no hi ha més carlí que una tribu africana, ruc! Tohom té pàtria i tothom se l'ha d'estimar, tal com feien els precursors del l'esport a casa nostra, els primers catalanistes que ens van ensenyar a estimar la terra com la nostra propia mare. Els homes i dones de la Unió Excursionista de Catalunya van fer possible aquest binomi que és l'únic que preval per a mi, esport i cultura, esport per estimar els llocs que trepitges i per estimar-te a tu mateix. Res més que això.
