L’Espanya de don Pelayo, el Cid, o dels Reis Catòlics?

Esperanza Aguirre en l'any 2012 va dir: «España es una gran nación con 3000 años de historia, Cataluña nunca fue independiente y los niños lo tienen que saber».¹ Probablement, la dona havia llegit el llibre «España tres milenios de historia» d'Antonio Domínguez Ortiz que es va publicar en 2010.² Aquest autor deia que aquesta unitat era vista des de fora d'Espanya: «Desde que el conjunto de los pueblos que viven en la piel de toro adquieren sentido de unidad, al menos desde fuera, desde las noticias consagradas por escritos griegos y romanos». El llibre, després del pròleg, comença amb el capítol: «Los orígenes. La romanización. La España visigoda».

Podríem debatre si la identitat nacional és una cosa que es va formant o que la donen des de fora. Però suposant que la donin o que es vagi formant, no sembla que la identitat nacional espanyola fos en el seu inici provinent del nom d'Hispània i, per tant, que d'hispans passéssim a espanyols.

Domínguez va néixer l'any 1909 i va escriure el llibre en l'any 2000. Luis Súarez Fernández³, és de l'any 1924 i va escriure el seu llibre «Lo que España le debe a Cataluña» en 2016; el títol és un engany, perquè la tesi és «Y si fuera Cataluña la que condiciona la idea de España». De fet, el que es vol justificar és que els catalans són hispans i a partir dels comtats catalans, passant pel compromís de Casp hi ha una espanyolitat dels catalans i una suposada participació d'aquests en la creació d'Espanya.

L'Espanya de Don Pelayo era el ducat d'Astúries⁴ i, l'Espanya del Cid era de Ramón Menéndez Pidal⁵. En conclusió les dues històries es complementen; la primera és l'inici. La segona el desenvolupament d'això que es diu Espanya. Tots dos cabdills són herois i, tots dos, representen la unitat dels reis visigots, de l'Espanya que després de la conquesta islàmica, fa la creuada per la reconquesta⁶.

El Cid, és una pel·lícula del director Anthony Mann⁷; en la pel·lícula Tasufin, Yusuf ben o Yusuf Ibn Tashfin⁸ és l'enemic comú. Ferran I de Castellà⁹ rei de Castellà i Lleó (I Astúries) és l'iniciador de la història del Cid. En un conflicte per una ciutat, apareix Ramir I d'Aragó¹⁰, el qual desapareix finalitzada la disputa. És interessant remarcar com després d'una hora i cinquanta minuts, el Cid diu: Espanya, Espanya. Moros i cristians en benefici d'Espanya. Més interessant, és quan Alfons VI¹¹ rei de Castellà-Lleó se li diu Rei d'Espanya cap a les dues hores i vint-i-tres minuts del film.

Juan Antonio Barrio Barrio va fer un escrit d'història i cinema d'aquest director, pel·lícula i personatges¹². Un altre punt de vista és el d'Elena Criado Girbal¹³. Però a mi el que m'interessa, és que en El Cid, el comtat de Barcelona no existeix com si Berenguer Ramon II s'hagués evaporat de la història¹⁴.

Mariano Rajoy ha dit sovint que «España es la nación más antigua de Europa», encara que historiadors con José Luis Corral Lafuente i José Álvarez Junco han dit que «España no es la nación más antigua de Europa por mucho que Rajoy insista»¹⁵. Rajoy situa el naixement de l'Estat espanyol en l'epoca dels Reis Catòlics, però Corral diu: «Cuando muere Isabel, el 26 de noviembre de 1504, Fernando deja de ser rey de Castilla, ya que solo fue rey de Castilla como consorte de Isabel. La corona de Aragón, la de Castilla, la de Nápoles y Sicilia y el imperio alemán incorporado con la llegada de Carlos I siguen teniendo sus propias normas y derechos, su propia fiscalidad y su propia moneda y hasta el siglo XIX las coronas de Aragón y Castilla tienen monedas diferentes».

I Junco explica: «Es una monarquía confederal, compleja, es un conjunto de señoríos».

A pesar d'això, Rajoy es deu basar amb historiadors com Joseph Pérez que creu que encara que hi havia diferències polítiques existia l'idea de la reconstrucció de la unitat política perduda (Visigots i romans) i que aquesta va culmina amb els Reis Catòlics. Segons ell, els espanyols neixen amb la consciència de no ser moros¹⁶.

Però Pérez, es contradiu quan diu que sent una unió política, les dues Corones conserven institucions, llengua, duanes, etc. Ara, ell insisteix en la consciència de grup i que això és acceptat fins el segle XVII. Afegeix que el castellà és la llengua de la cultura i, que encara que a Catalunya, el català és la llengua de l'administració, la llengua cultural (La que parlen els lletrats), és el castellà. Però clar, no diu qui eren aquesta gent que sabia llegir i escriure o que eren advocats i quines relacions tenien amb la Corona de Castella. I queda clar, que si la llengua de l'administració era el català, és perquè no hi havia cap unitat política d'això que alguns diuen la nació més antiga d'Europa.