Hi ha persones que han nascut amb el dó de de la plasmació de la bellesa en l’art. Aquesta gent sap, de manera innata o gràcies a l’aprenentatge, traduir allò que senten o pensen mitjançant llenguatges més entendibles per a la resta de mortals i que connecten directament amb l’esperit. Després hi ha gent que no sap fer això però que sap entendre allò que els altres fan. Suposo que hi ha prou paraules en la nostra llengua per a expressar allò que sento quan passejo per un bosc espès, quan passo la palma de la ma per l’aigua d’un rierol d’aigua fresca i indomable o quan entro dins una ermirta enmig uns prats o oloro l’olor d’una pineda. Però en Roger ho broda de manera humil i sobrenaturalment terrenal. de tant senzill és diví. té una de les veus més maques que ha donat aquestes terres i un talent innat per maridar-la amb una música exquisida. Això ho sap qualsevol que l’hagi escoltat. És un intel·lectual de l’esperit, un xaman que ens guia per l’imaginari català, per allò més radical i més primari que ens connecta amb el món i paral·lelament amb la nostra essència cultural, diguem-li local per no dir-li nacional. De fet, la paraula nacional és massa terrenal per a designar allò que ens uneix com a comunitat quan en Roger Mas ho canta.
En la seva ja força extensa obra en Roger Mas ha estat capaç de captar i materialitzar petites i extremadament belles cançons com Passió de Son (Mística Domèstica 2005). Passió de son és un d’aquells petits penjolls o amulets de la infantesa, un paisatge amagat en una petita vall del nostre país on els éssers de la natura i la cultura ancestral es barregen per a crear un ambient oníric i bell.
