Conclosa la jornada de reflexió (que un servidor acostumo a exercitar el dia després de les eleccions i no pas d’abans, més que res perquè trobo que hi ha molts més elements per reflexionar, i en aquesta ocasió més que mai) i amb l’esperit conhortat pel 5-0 d’anit passada, potser ara toca posar sobre el paper algunes consideracions, el corol·lari d’allò que llegesc en els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya.
La primera i més important impressió que m’agradaria transmetre és que, a diferència del parer d’alguns protagonistes polítics illencs, no hi ha semblança possible entre el que ha estat aquest 28N catalunyès (preciosa troballa terminològica) i la realitat present i el futur immediat de les Illes Balears. En primer lloc, perquè el partit que aquí es pretén hegemònic no és una CiU sinó un espanyolíssim i catalanofòbic PP, la qual cosa hauria de fer molta por als ciutadans que ens sentim part d’una irrealitat nacional que no és Espanya, tot i que no ens posem d’acord en que és doncs. El discurs suposadament bilingüe que ha fet servir, literalment en algun moment, la senyora Alícia Sánchez-Camacho s’assembla com una gota d’aigua a una altra al del senyor Bauzá i Delgado a Mallorca.
També és cert que el PSOE balear no és el PSC; i això, amb el que suposa de negatiu i de positiu. De moment, en tot cas, i encara que estigui governant amb una mena de rèplica del tripartit, les dades objectives (altra cosa són els desitjos inconfessables i alguns confessats) no ens porten a pensar en una debacle com la que ha pilotat fins ara José Montilla. I en tot cas, aquí més que al Principat la responsabilitat d’un eventual desastre electoral serà més de Rodríguez Zapatero que no del president Antich: el pitjor enemic que aquests darrers anys ha tingut el PSIB ha estat segurament el PSOE.
I el sobiranisme? O, per ajustar-nos més a la realitat, i les forces genèricament no espanyolistes? Deixant de banda el paper de CiU, que a les Illes no pot quantitativament assumir ningú –ja voldrien més de dos partits–, aquest espai és el que més se sembla al panorama electoral catalunyès (preciosa troballa terminològica): tots s’esforcen en destacar allò que els separa per sobre del que els aproxima i fins i tot els podria unir. A Catalunya, la divisió de l’oferta independentista, no essent la causa principal del seus migrats resultats, ha tingut una importància que faran bé en valuar partits com Esquerra, Solidaritat o l’extraparlamentari Reagrupament; però que també haurien d’analitzar detingudament les forces polítiques mallorquines que, allà on fa quatre anys es presentaven com un únic Bloc, l’any que ve poden ser tres i més candidatures disputant una mateixa borsa de vots.
I Esquerra Republicana? Potser n’hauria de dir alguna cosa, potser hom ho espera, sobretot perquè durant la campanya trob que ha estat del partit que més s’ha parlat, fonamentalment per fer-lo responsable del mals de tot lo món… Doncs Esquerra segurament haurà de repensar moltes coses, moltes més de les que sembla que constitueixen la seva primera anàlisi, i no sé si hi serà a temps a esperar les municipals de 2011 per canviar de rumb. Tampoc, emperò, cal tornar a oferir l’espectacle del congrés de fa dos anys, ni tallar caps massa de presa, no fos que no en resti cap per repensar un full de ruta.
Per cert, també en el cas d’Esquerra la situació a Mallorca té poc a veure, per no dir res, amb el Principat, ni són necessàriament extrapolables els resultats. Entre d’altres coses, i només a tall d’exemple, perquè l’Esquerra illenca va saber deixar el govern quan va considerar que l’ètica política no li permetia continuar essent soci de segons qui; que estam en política per veure de governar, però no es pot governar a qualsevol preu. Potser els companys de Catalunya haurien d’haver fet el mateix exercici en un moment donat…, però només potser.
