Anem a pams: primer de tot hem de tenir en compte que l’any 2010 ha sigut un any pèssim si ens referim a les pel·lícules espanyoles. No hi havia pel·lícula capaç de competir amb Pa Negre. Cap hi estava a l’altura. Així, doncs, des d’un punt de vista objectiu, l’única pel·lícula amb cara i ulls i amb possibilitats de ser seleccionada era Pa Negre tot i no ser en castellà.
Davant d’aquest fet, que ningú pensi, doncs, que han enviat aquest film català perquè ‘ja tocava’ intentant d’aquesta manera demostrar una normalitat plurilingüística estatal que mai s’ha donat. Si ho han fet és perquè no tenien altra opció.
En segon lloc, cal que tinguem present el context polític, social i cultural que estem vivint per entendre per què una pel·lícula en català té possibilitats d’anar a Hollywood. Segur que tots recordarem aquella frase de ‘Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya’. Doncs això ve a ser el mateix. Aquella famosa frase va ser un dels enganys polítics més roïns i salsitxers emmarcats dins d’una estratègia de campanya basada en la fal·làcia: fer creure als catalans allò que sovint ens creiem: ‘que Espanya ens entén’.
En un moment on l’independentisme està creixent a ritmes vertiginosos gràcies als atacs constants d’Espanya al poble català, amb unes eleccions a la vista, s’havia d’intentar apaivagar els ànims i les ànsies de llibertat del nostre poble amb una altra trampa: enviar una pel·lícula en català representant a Espanya per fer-nos creure que existeix una normalitat i complicitat entre aquestes dos territoris enfrontats. És tan baix i ‘cutre’ que espero que els catalans no ens ho empassem altra vegada. Una maquillada de ‘brotxa gorda’ perquè els catalans se sentint còmodes a Espanya.
Per acabar, i no menys important, el mèrit que Pa Negre estigui entre les llistes per optar ser seleccionada a la millor pel·lícula de parla no anglesa és de l’Acadèmia de Cinema en Català. El motiu és senzill: l’Acadèmica capitanejada per Joel Joan va intentar presentar candidatures a Hollywood, sense èxit. L’Acadèmia nord-americana va refusar les pel·lícules catalanes al·legant que un sol Estat no podia presentar pel·lícules diferents mitjançant dues acadèmies.
La por que els va entrar als espanyols pensant que potser algun dia podríem presentar pel·lícules de manera paral·lela a les seves (i més si són de la qualitat de Pa Negre) han fet per acabar decidint que la millor opció per a la unificació d’Espanya era enviar un film en català a Hollywood.
És més, tot i aquesta gran moguda, estic convençut que creuaran els dits perquè no sigui finalment seleccionada. Ells queden bé, com uns ‘progres’ que ens estimen, i després el català cauria oblidat a Hollywood i al món.
La jugada els haurà sortit perfecta.
