No és estrany trobar encara castellanoparlants i també catalanoparlants que et diguin que no té sentit projectar pel·lícules en català al cinema. Que ja està bé que les pel·lícules siguin en castellà perquè així les entén tothom. Aquest argument que no se sustenta en res, no respon a res més que a l’hàbit d’haver-se trobat sempre les pel·lícules en castellà als cinemes. Els canvis costen d’assumir, i el debat pot durar un parell de setmanes, però en realitat tothom és conscient que si ara a les distribuïdores i a les majors els donés per posar les pel·lícules en català, la taxa d’assistents al cinema seria exactament la mateixa. De la mateixa manera que la meitat dels que es queixen i es queixarien declaren intocable la versió en català de l’anime Bola de Drac, o veuen les pel·lícules que fan a TV3.
El que les majors no s’esperaven és que, de cop i volta, es trobarien reclamant i difonent no només una pel·lícula en català, sinó el que podríem anomenar cinema independentista. I és que avui s’estrena el documental de la presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, Isona Passola, l’Endemà, que els convidem a veure. Per sobre de tot, les sales de cinema hi veuen els diners, i en ple procés independentista saben que aquesta pel·lícula els pot fer omplir el calaix. Potser alguns no es caracteritzen per la seva tolerància o el seu esperit democràtic envers la cultura catalana, però rucs a l’hora de veure el negoci no ho son. Son les sorpreses o les misèries que de vegada ens regala el capitalisme.
El projecte es va iniciar a través de la plataforma de micromecenatge Verkami fa més d’un any. La crida de la directora Isona Passola va trencar rècords car de la previsió i la necessitat inicial de recollir 150.000€ de finançament, els mecenes en van aportar 348.830€. Més del doble, un èxit total i absolut del que avui en podem veure els fruits. La pròpia directora del documental ha declarat aquesta setmana en la presentació d’aquest que ha fet tot el possible per trobar algú que defensés de manera raonada el “no” a la independència de Catalunya, però que no se n’ha sortit, malgrat haver-hi abocat molts esforços. Per ella, doncs, el documental resultant respon a la seva idea de pensar com seria una Catalunya independent, en el benentès que la Catalunya dependent ja la coneixem sobradament, és clar. El film va dedicat a convèncer indecisos i agradarà als convençuts ja que és una obra essencialment de consum intern. Tanmateix, la pel·lícula s’allunyarà dels fonamentalistes que advoquen per una Catalunya més pura, i que s’expressa a través de les ferides.
L’oportunitat de trobar aquest documental a les sales de cinemes de Catalunya és un símptoma de la normalitat amb què es viu el diàleg a l’interior de Catalunya. L’independentisme ha arribat on és després de molts anys de picar pedra i d’oferir arguments. De fet, els tenim tots. El documental en recull molts a partir de les opinions de molts dels experts que lideren i projecten Catalunya en els seus camps de treball on en son eminències, i es complementa amb una representació dramàtica del conflicte que dóna el punt d’interès necessari per a que l’espectador comprengui de manera també més gràfica el quid del conflicte: Catalunya té dret a decidir, i ningú li ho pot impedir. L’olla independentista a 6 dies de la Diada ja fa xup-xup.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
