Ahir saltava la notícia. El líder indiscutible de Reagrupament Joan Carretero i dotze membres més abandonaven la direcció per discrepàncies en l’elaboració de les llistes. D’una manera sorprenent, una majoria clara de la direcció plegava i una minoria , formada per Renyer, Valdero, Pereira i Abad, es quedaven. Difícil de creure que una simple disputa per una interpretació dels estatuts faci volar pels aires “l’operació Carretero.”
El veritable problema sorgeix amb la voluntat de Joan Carretero d’imposar Joan Laporta com a cap de llista per Barcelona sense passar per l’assemblearisme de Reagrupament. Aquesta era una condició irrenunciable per l’actual President del Barcelona. Joan Laporta no vol passar per una assemblea que no li garanteix una amplia unanimitat.
Joan Carretero ha fet una aposta forta per l’acord amb Laporta, malgrat que aquesta decisió qüestiona el model de Reagrupament i qüestiona sobretot els mateixos principis que van portar al naixement de la nova formació. Allò que van criticar als republicans, ells mateixos ho han posat en practica. La crisi oberta per Laporta és un cop dur per tots els reagrupats, només cal veure els comentaris a les xarxes socials: desconcert, mal estar, silencis i, sobretot, incredulitat. A tall d’exemple, l’article de Salvador Garcia amb aquesta postdata “Cansat, esgotat, i de molt mala llet.”
La crisi a Reagrupament hauria de fer reflexionar, sobretot al món independentista. Ara més que mai , cal unitat; per fer-la possible cal generositat per fer política. La proposta de reagrupament queda tocada i molt, però els independentistes reclamen unitat d’acció. Espanya no ens perdona ni ens perdonarà mai; ho veiem dia a dia: ara jubilacions més tardanes, ara retallades en les inversions i, per tant, més incompliment de l’estatut i del model de finançament. Ara ens cal un full de ruta cap a la independència liderat per aquelles persones honestes i sense ambicions personals però amb molta ambició nacional.
És en aquesta situació que ERC té un paper important a desenvolupar, sobretot una gran responsabilitat, però cal que sigui generosa amb el país. Com a pal de paller del independentisme, els únics amb representació parlamentaria, tenen que obrir les portes als milers de persones que avui són independentistes i que cerquen un referent. Si cal obrir la formació republicana als Laporta, Carretero, Cardús, Mora, i a molts altres, cal fer-ho amb tota valentia i sobretot amb sincera generositat.
Si això vol dir anar a l’oposició, cal dir-ho, sense complexos, com ho va fer el primer ministre escocès, Alex Salmond que va decidir no governar fins ser la primera força política del País.
